Tungsteno – La Finestra Digital

Tungsteno

2015-02-11

7Valoració

Editorial La Cúpula torna a sorprendre amb una proposta tan exòtica com és “Tusgsteno”, una història tan noïr com lluminosa, i és que es desenvolupa tot just a la bora del mar, a la calorosa i enèrgica Salvador de Bahia.

El tungstè, també conegut com a wolframi (el de la lletra W a la taula periòdica), és un element químic que es caracteritza principalment per fet de que té el punt de fusió més alt de tots els metalls sense aliar, i curiosament, tanmateix, es prou dúctil com per ser tallat per una serra d’arquet. “Tungsteno”, el còmic, no parla ni de química ni de metalls, però ens porta una història que manté la calor fins a cotes ben altes. Situacions tenses, crítiques, que s’acumulen i s’acumulen sense que sembli que allò s’hagi de fondre d’alguna manera. Situacions que s’escapen del poder dels seus protagonistes però no de l’autor de tot plegat, el brasiler Marcello Quintanilha, a qui li sobra amb la seva ploma per trastejar amb el resistent metall.

Ja són 12 anys els que porta a establert a Barcelona en Quintanilha, combinant feines d’il·lustrador de premsa (El País, La Vanguardia), amb la elaboració de les pròpies històries amb destí directe Brasil. Quintanilha s’estrena en el mercat espanyol amb aquesta història de sèrie negra, amb trama policial, tirotejos, explosions y drogues, plena d’acció però també de sensibilitat i denuncia social.

La història s’inicia amb un parell de pescadors en ple delicte mediambiental. Fan servir dinamita per pescar, acte delictiu i sorollós que serveix de detonant per seguir a 4 personatges a través de les seves pors, les seves motivacions i frustracions. Ells són Seu Ney, un ex Sargent quadriculat i tossut que posa la veu d’alarma quan és testimoni de les explosions a la bora del mar; en Caju, un trepa traficant forçat a col·laborar en el cas; en Richard, un policia no gaire legal cridat per fer-se càrrec de l’incident a la platja; i la Keira, la dona de Richard, que viu amargada pels abusos psíquics i físics al que és sotmesa per part del seu home.

Quintanilha aconsegueix així la seva curiosa barreja de gèneres , que malgrat tot és queda un pel coixa, no només en el desenvolupament de les subtrames , molt més interessants que la trama principal , si no també en el dels seus protagonistes, que avancen per camins massa familiars. En qualsevol cas, la coixesa no desmereix el treball de Quintanilha, que destaca especialment pel seu realisme salvatge ple de matisos suficientment impactant com per des d’ara començar a seguir la pista del dibuixant brasiler.