El xilè Pablo Larrain ja va participar a competició a la Berlinale com a productor de “Gloria” el 2013, però aquesta vegada competeix com a director a la secció oficial. El seu llargmetratge “El Club” arrenca amb una cita de la Biblia, del Gènesis, sobre com es fa la llum sobre les tenebres. El despertar del dia s’obre sobre una petita població de pescadors on el windsurf atrau alguns forasters. En ella, l’esglesia xilena manté una casa de retir de cures i monges “pecadors”: pederastes, colaboradors del règime de Pinochet, organitzadors de trames de nens robats… Després d’un incident arriba a aquesta casa un cura reformador, un jesuita que vol canviar l’esglesia. Té la intenció de tancar la casa i fer que els seus habitants paguin els seus deutes amb la justicia.
Filmada en tons ombrívols, propers al cinema verité, amb buscats contrallums, Larrain es permet alguns punts d’humor per alleugerir una temàtica fosca. La nova proposta del director xilè ha agradat, tot i que a mi em sembla menys rodona que “No“, la crònica del referèndum perdut per la dictadura de Pinochet.
La polaca “Body” arrenca amb l’arribada d’un fiscal a l’escenari d’un crim. Un home penja d’un arbre pel cable d’una bombeta. Mentre el fiscal i els policies discuteixen sobre l’hora de l’aparent suicidi, el penjat despenjat resucita i comença a caminar cap al llac. Aquest és el to de la nova pel.lícula d’una de les realitzadores més importants de Polònia. Małgorzata Szumowska va guanyar l’oset de peluix, el premi gay de la Berlinale, fa dos anys per una història sobre un cura gay a la Polònia rural. El seu major èxit internacional és “Elles” amb Juliette Binoche sobre la prostitució estudiantil. Ara torna a competir per l’Ós d’Or amb “Body“, una història sobre el dol amb notes humoristiques, el dol que realitzen el fiscal i la seva filla ajudats per una psicòloga, mèdium en les seves hores lliures. Sense ser una gran pel.lícula, la segona cinta a concurs d’una realitzadora ens ha fet somriure.
La segona contribució d’Alemanya a competició no passarà a la història d’aquest festival com una gran pel.lícula. Basada en una multi premiada novel.la debut, el film “Als wir traumaten” (que es pot traduïr per “Mientras Soñábamos”) d’Andreas Dresen, recull les peripècies de quatre joves dels suburbis de Leipzig poc després del colapse de l’Alemanya de l’Est. Els quatre gaudeixen de la nit mentre busquen realitzar els seus somnis en una Alemanya amb regles noves. I en aquest viatge iniciàtic es complementaran l’amistat i la traició, la tendresa i la brutalitat. El ja recurrent tema de la pèrdua de la juventut mentre es busca el somni utòpic de la felicitat.
Envía una resposta