Limbo

Limbo

2015-02-09

7Valoració

“Limbo” és la història de l’Albert, que abans era la Berta – però va molt més enllà, ja que té la intel·ligència de traspassar els tòpics i les pròpies barreres del llenguatge textual per arribar molt més enllà del que la sinopsi ens suggereix a primera oïda. La primera particularitat d’aquesta narració és la multidisciplinarietat amb que està tractada.

L’Era de les Impuxibles, companyia que uneix els talents artístics de la compositora i pianista Clara Peya, la coreògrafa i ballarina Ariadna Peya i la direcció escènica de la Miriam Escurriola, ha sabut combinar aquestes tres bases sobre l’escenari per explicar una experiència vital que no ens resulta aliena, sinó que ens genera preguntes i respostes amb una delicadesa implacable. En aquest cas, acompanyades i arrodonides per l’actriu i cantant Mariona Castillo, que interpreta la protagonista; la ballarina Tatiana Monells, que l’acompanya, i com diuen els americans “last but not least” (per últim, però no per això menys important) la dramatúrgia de Marc Rosich.

Basat en les històries i escrits d’en Miquel i en Pol, que van nèixer amb cos de dona, el text té dues particularitats que li afegeixen valor i la separen d’altres intents d’abordar la temàtica transexual. Per una banda, rarament veiem una representació de la disfòria sexual masculina; estem molt més acostumats als Alberts que són Bertes que no pas al contrari. D’altra banda, el final, que no voldria desvetllar, té un enorme mèrit en el fet d’allunyar-se dels estereotips, les etiquetes i les nocions preconcebudes. Va més enllà de la qüestió transsexual, passant per la noció mateixa del gènere i arribant fins a la més universal de les preguntes sobre la pròpia existència; que ens agradi o no, està lligada a un cos físic amb unes característiques i funcions materials i determinades.

El que la gran majoria de la població, per més informada que estigui, no sap, és que el gènere biològic, la identitat de gènere, l’expressió de gènere i la orientació sexual, són les quatre bases sobre les quals tots nosaltres en som una combinatòria possible i que els resultats d’aquesta van molt més enllà de home o dona, hetero o gai, fins a formar un espectre de colors tan ample com indefinible. Però qui no s’ha sentit mai confós davant una persona que el nostre cervell no pogués identificar a primera vista? “És un home, o una dona?” El nostre pensament s’escarrassa per trobar ràpidament una capsa o classificar tot el que veiem. Potser Limbo aconseguirà que ens desfem d’aquestes capses mentals i aconseguim obrir el nostre pensament per donar-hi cabuda a tothom.

Pels qui coneguin la música de Clara Peya, no cal dir que la seva delicadesa habitual fa volar moltes de les escenes i les impregna de les emocions que les fan créixer i arribar fins al públic. En moments puntuals, la seva expressivitat al piano i amb el sintetitzador pot arribar a robar focus a l’escena. Hi ha un gran mèrit en el registre greu que utilitza la Mariona Castillo per donar vida a l’Albert, prou convincent per no fer-nos qüestionar si és suficientment masculina pel rol que interpreta, però solta en les seves cançons de manera que se la veu concentrada en la interpretació i no pas lligada per la tècnica. La dansa, des de la meva ignorància, em va semblar la virtut més notable de l’espectacle, en la seva capacitat d’expressar des d’un lloc que escapa a la raó intel·lectual i ens comunica sense haver de sotmetre’s al filtre del pensament. Els jocs i el contrast de la masculinitat i feminitat entre les dues ballarines arriba a racons de l’interior del protagonista on el text mateix a vegades no hi podria accedir.

Si bé hi ha moments en que la reiteració juga més en contra que a favor de l’espectacle, es tracta d’una combinació de llenguatges amb un potencial altíssim d’expressió. Personalment, m’hi va mancar una aposta més forta en la direcció: una línia de significat que unís totes les energies per dotar-les d’un recorregut més estable. Però tant el tema en qüestió com la virtut del text de no tancar respostes sinó generar preguntes el converteix en un espectacle totalment recomanable. Els llargs minuts d’aplaudiments que van seguir l’estrena en són testimoni.