Si avui és diumenge, toca poesia. Aixpo han degut pensar a la Berlinale, al progamar una de les pel.lícules més esperades del festival, la última del nordamericà Terrence Malick i l’únic documental a concurs, l’exercici poètic de l’excel.lent documentalista xilè Patricio Guzman.
Guanyador de l’Ós d’Or el 1999 per “La delgada linea roja“, el retorn de Malick a la Berlinale ha provocat cues no vistes als passis de premsa. A “Knight of Cups“, hi ha una sensació de “deja vu”. Com als seus films anteriors “To the Wonder” i “El árbol de la vida“, la família, l’espiritualitat, el sentit de la vida, tornen a estar presents. Tot rebossat en aquest estil de “voice over”, de deixar als personatges vagant per uns paisatges descarnats i on la naturalesa dicta les seves normes.
Rick, el personatge interpretat per Christian Bale, és un producte, un esclau de Hollywood. Addicte a les festes, però que desespera pel seu buit interior. A estones tenia la sensació de veure a Jep Gambardella de “La Grande Belleza“. Però mentre el periodista italià anava de festa en festa per la Roma burgesa, el personatge de Bale vaga per parties a Malibu, Las Vegas i Hollywood. En una d’aquestes hi veiem a Antonio Banderas fent de latin lover.
“Knight of Cups” es refereix a una de les cartes del tarot. Altres cartes de tarot encapçalen els diferents episodis, personatges que pululen al voltant d’aquest cineasta en busca del sentit de la seva vida. Li proporcionarà aquesta dona estable com la interpretada per Cate Blanchett? O la jove amant personificada per Natalie Portman? O aquestfill que reclama durant tota la cinta? Durant el passi de premsa hi ha hagut moltes desercions, però també aplaudiments al acabar. És un Malick pels amants de Malick.
La vida personificada per l’aigua també al poètic documental de Patricio Guzmán. Tot i que és dur parlar de poesia pel tema que tracta el documentalista xilè a la segona part d’una trilogia que va començar amb “Nostalgia de la Luz“. Aquest “El Botón de Nacar” a competició a la Berlinale arrenca on residia aquell: en el desert d’Atacama amb els telescopis buscant vida a l’espai exterior. Buscant aigua. I en ella es submergeix per presentar-nos als personatges d’aquest. Guzmán fila el destí dels indis de la Patagonia amb els desapareguts de la dictadura xilena llençats al mar. Fila l’extermini sofert pels patagons amb l’extermini dels seguidors d’Allende. I els fila amb un sol botó de nàcar.
Si us va agradar “Nostalgia de la Luz“, no os perdeu “El botón de Nácar“. Els que l’adorem ens quedem a l’espera de la tercera entrega de la trilogia, la que ens portarà als Andes. Si el primer el va presentar a Cannes i el segon a Berlín, esperem que el tercer vingui al Festival de San Sebastián.
La tercera en secció oficial però fora de competició ha estat un altre autèntic plaer. A “Mr Holmes“, Bill Condon filma una novel.la que ficciona els suposats últims dies de Sherlock Holmes. I per això no podiatenir millors fils: una fotografia cuidada, l’excel.lent Laura Linney com la majordoma delretirat detectiu, i un superb Ian McKellen.
Condon, que ja va dirigir McKellen a “Dioses y Monstruos“, no podia tenir millor còmplice per retratar aquest detectiu decrèpit, al final de la seva carrera i de les seves facultats mentals. Si Malick no permet pràccticament plans curts en els què els actors es puguin recrear, Condon ens mostra aquest rostre de McKellen que ho diu tot. Pocs Premis Donostia han estat tant merescuts.
Envía una resposta