La nau dels bojos

2015-02-08

5Valoració

La companyia La Calòrica torna a portar-nos, després d’haver guanyat el premi Adrià Gual 2012 i d’haver-ho presentat al Grec’13, l’espectacle La nau dels bojos, una història que neix suggerida per la pintura homònima d’El Bosco, i que ens parla de les il•lusions, d’aquelles a través de les quals, a vegades, també es viu.

Joan Yago, dramaturg de la companyia, ens presenta una teatralització de la pintura del pintor flamenc Hieronymus Bosch, conegut com a El Bosco, i que ens mostra la bogeria de la humanitat pecadora que condueix a la mort; és una crítica als homes que s’allunyen de la religió de l’època i malbaraten el seu temps jugant a les cartes, bevent, flirtejant, cantant, menjant, etc., en lloc de consagrar la seva existència a temes rellevants. La profanitat vers la sacralitat, per dir-ho així.

Yago recull aquesta idea presentant-nos un vaixell on, un capità que resulta ser un antic bufó que ha perdut la capacitat de divertir a la gent, recluta, durant una epidèmia de la pesta negra, a diferents personatges que fugen de conflictes personals que els fan marginals de la societat, i s’enrolen al vaixell, fugint de la pesta i dels seus propis conflictes personals, amb la promesa de trobar una ciutat llunyana on la vida encara és possible. La direcció de l’espectacle corre a càrrec d’Israel Solà.

El text té un problema de bon començament i és que, per situar-nos i explicar-nos qui és el capità Klaus (Xavi Francés) i la resta de la tripulació, la història s’explicita verbalment en comptes de deixar-nos descobrir a poc a poc qui és cadascú. Diguem que es va fent un resum mentre es parla (quan de temps porten a la nau, el capità és un antic bufó, la història del bisbe Heinrich, etc.), i això perjudica l’empatització amb els personatges d’entrada, perquè sembla que estiguis llegint un text en lloc d’assistint a una representació teatral.

El resum és que el capità Klaus, després de perdre el sentit de l’humor, ha decidit acabar d’una vegada per totes amb la seva vida, però davant la visita definitiva de la Mort s’acovardeix i li suplica una altra oportunitat. La Mort li concedeix un pacte: “Bufó, troba en aquest món una terra on s’hi pugui viure i condueix fins allà una nau tripulada pels homes més dissortats. Fes-ho i et tornaré l’humor i la vida, fracassa i et prendré les ànimes de tots els que t’acompanyin”.

Poc a poc anem entrant en situació i la cosa millora. L’escenografia del vaixell està aconseguida malgrat l’espai reduït de La Seca, i els actors hi posen voluntat. Acompanyen al Bufó en el seu viatge Aitor Galisteo-Rocher com al bisbe Heinrich (un actor que s’ha de tenir en compte, molt i molt bona feina, d’aquells actors que traspassen l’escenari i ho omplen de seguida tot), que ha tingut un petit malentès amb la justícia i està a l’espera de judici, el jove poeta Sigfrid (Toni Guillemat), l’ànima positiva i una mica naïf del grup, Margarita (Júlia Truyol) tavernera que viu el present sense miraments ni retrets, i una vella Dama (Esther López) amnèsica i rondinaire que no sabrem ben bé fins al final quin és el seu paper en la nau.

La nau dels bojos té moments divertits i esbojarrats i té moments de reflexió. Els esbojarrats són pocs i continguts per ser una obra que s’anomena La nau dels bojos, i potser els caldria una mica més de “deixar-se anar”, una mica més d’espontaneïtat i ràbia que s’agraeix quan s’entreveu a vegades en l’obra. Els actors hi posen ganes però els manca una mica de credibilitat en la seva actuació, especialment a en Xavi Francès com al capità dels bojos, que no convenç gaire. Falta organicitat, fluïdesa, allò que fa que et creguis els personatges i no et qüestionis res més de la història.

Una idea interessant i unes actuacions esforçades que, malgrat tot, van amunt i avall en l’escenari i no acaben d’arrencar del tot.