La Berlinale, en el meu segon dia, tenia rostre de dona jove. Les tres pel.lícules a concurs del dia orbitaven al voltant de tres protagonistes femenines a la seva juventud. Una indígena maya, una emigrant espanyola a Alemanya i una serventa francesa de principis del segle XX. I si m’he de quedar amb alguna, és amb la protagonitzada per la jove maya.
Prometedor debut del jove guatemaltenc Jayro Bustamante, nascut en una comunitat maya i format cinematogràficament a França. Guatemala competia per primera vegada a Berlín amb “Ixcanul“, una història indigenista acabada de cuinar al primer forum de coproducció Europa-Amèrica Llatina del Zinemaldi de Donostia.
Ixcamul és el volcà a les fèrtils valls del qual viu i treballa una comunitat maya. A l’altre costat del volcà hi ha ep alguns la terra promesa, Estats Units, a on volen escapar dos dels seus joves, Maria i Pepe. Però quan Pepe s’en va, deixant a Maria embarassada, aquesta retorna als seus orígens, a la seva connexió amb la terra i les seves tradicions. El volcà és també vida, la maternitat, el poder que es transmeten de mares a filles. Aquesta transmissió que Bustamente va conèixer quan va tornar a la seva terra per donar classes de cine és el que ha servit de gèrmen a aquesta pel.lícula.
Amb una fotografia excel.lente, “Ixcanul” ens parla també de la situació dels ciutadans de segona dels mayes i de la seva dependència amb una cultura, la hispana, de su dependencia para con una cultura, la hispana, que no entenen.
Ambientació extraordinaria la de la francesa “Diario de una sirvienta“. Como ja van fer Jean Renoir (1946) i Luis Buñuel (1964), el francès Benoit Jacquot adapta la novela de Octave Mirbeau, aquesta sàtira sobre la burgesia de principis del segle XX. Como ja feu a “Adiós a la reina“, Jacquot torna a donar el paper protagonista a Lea Seydoux. Ella és Celestine, una serventa que mentre maquina com deixar de ser-ho ens retrata als seus diferents amos. Seydoux (La vida de Adele) sosté molt bé el seu personatge i, si m’apuren, Vincent Lindon (Los bastardos) resulta convincent fent de Joseph, aquest criat racista que es converteix en la pedra de salvació de Celestine.
Però si l’ambientació és preciosa i la interpretació no està malament, per què no em diu res? ¿Serà que Jacquot s’ha basat massa en un text antic? Que no ha sabut treure espurnes a la relació amos – servents, a aquesta relació de seductora seduïda entre Joseph i Celestine?
I en curiositat fallida se m’ha quedat “Victoria“, la pel.lícula interpretada per la catalana Laia Costa. L’actriu que es va fer popular per “Pulseres vermelles” interpreta aquí a una madrilenya que fuig a Alemanya per escapar-se d’un passat frustrat. No té amics fins que un dia de marxa coneix a Somme i la seva particular colla. El que sembla la típica història de noi coneix noia, degenera en un thriller a la Bonnie and Clyde. La publicitat de la primera pel.lícula alemanya a concurs en aquesta Berlinale resava “una sola noia, una sola ciutat, una sola nit, un sol pla“. I en això es basa la pel.lícula: en un pla seqüència rodat amb càmera a l’espatlla. Lloable tècnicament però amb un guió que fa aigües per totes parts. Almenys ens queda que Laia Costa demostra maneres.
Envía una resposta