Què passaria si creguéssim que l’amor que sentim per algú fos provocat per un fàrmac? Podem afirmar que som capaços de diferenciar perfectament qui som d’un efecte secundari? Ens importen realment les causes dels nostres sentiments? Aquests són alguns dels interrogants que es plantegen a L’efecte de Lucy Prebble del 4 de febrer a l’1 de març a la Sala Beckett.
Dos joves són voluntaris d’un assaig clínic d’un nou medicament antidepressiu que augmenta els nivells de dopamina a l’organisme. La Connie i en Tristan es tancaran durant quatre setmanes en una clínica i intentaran viure amb normalitat sota els efectes de les dosis ingerides. Malgrat tot, els avanço que no ho aconseguiran per culpa dels sentiments que afloraran entre ells. Serà fruit d’un efecte secundari?
Presentant una posada en escena amb trets futuristes, la Nausicaa Bonnín, el Pau Roca, la Montse Germán i el Paul Berrondo es posen sota les ordres de la Carol López amb les ànsies de mostrar un text que potser ens avergonyeix al reconèixer-nos en ell. Bonnín i Roca ofereixen interpretacions amb molta veritat que acostumen a desembocar en la comicitat. Igualment, els actors transiten per una muntanya d’emocions que belluga a qualsevol.
Rescataria un moment oníric, com a fan dels “dreamscape”, en el qual els personatges principals escapen del centre per fumar una cigarreta. Es crea una atmosfera màgica que m’hauria agradat que es repetís cap al final per tal d’establir una connexió.
La companyia Sixto Paz ha tornat a demostrar la bona elecció de textos contemporanis estrangers apostant per una dramaturga anglesa que té molt a dir-nos. Em permeto citar la seva pròpia reflexió envers l’obra perquè m’ha captivat: “Si em trenques el cor, això passa realment al meu pit? O l’acte de trencar-lo es produeix en algun lloc entre tu i jo? (…) Hi ha un viatge entre nosaltres que es veu interromput. No estem tan tancats si pots fer-me mal físicament sense tocar-me.”
Amb l’impacte d’aquests pensaments, ens fans partícips de la història de dos oposats joves que acaben plantejant-se totes les causes dels seus sentiments. Com es diu al principi de la funció: si un creu que el seu èxit és gràcies a la poca competència, dóna responsabilitat a l’exterior dels seus propis fruits; però si algú creu que ho aconsegueix per la seva pròpia estratègia creu en un mateix i és conscient dels seus sentiments. Pot ser que Prebble ens dirigeixi aquest missatge perquè, normalment, no afrontem allò que sentim? Potser creure que una simple pastilla és la culpable de les nostres reaccions sigui la postura més senzilla.
Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Lucy Prebble
Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Pau Roca, Montse Germán, Paul Berrondo
Envía una resposta