El destino de Júpiter
2Valoració

Després de la preestrena -dimecres passat- a Bilbao, ciutat que ha estat una de les localitzacions clau de la pel·lícula, arriba a les pantalles l’última pel·lícula dels germans Wachowski, “El destino de Júpiter”

Els creadors de “The matrix” ens porten la història de Júpiter Jones, nascuda sota el cel de la nit, i amb els senyals que apuntaven al fet que estava destinada a grans coses. Encara que segueix somiant amb els estels, la seva vida es redueix a la dura realitat del seu treball com a netejadora de cases i a una infinitat de ruptures problemàtiques. I no és conscient del destí que l’està esperant fins que Caine, un exmilitar genèticament modificat, arriba a la Terra per trobar-la; la raó és que Júpiter forma part d’una cadena genètica extraordinària que podria alterar l’equilibri de tot el Univers

La història ens presenta a Júpiter Jones (Mila Kunis), una emigrant russa que es guanya la vida netejant excusats, farta de la seva tediosa i monòtona existència fins que un dia la seva vida dóna un gir dramàtic (i romàntic). Caine (Channing Tatum) és un guerrer interplanetari a qui un dels fills de la morta Reina de l’Univers envia a la Terra perquè localitzi a Júpiter i la porti davant la seva presència, no sense haver de bregar amb estranyes criatures de pelatge divers que intentaran impedir-li aquesta missió.

Els destino de Júpiter

Els Wachowski (Andy Wachowski i Lana Wachowski) més preocupats de l’estètica que del guió, aconsegueixen crear, això sí, un atractiu univers amb personatges i vestuaris retrofuturistes així com un disseny dels més aparatosos catxivatxes tecnològics. Envoltat tot per una arquitectura digna de l’Escher més lisèrgic. Alguna cosa que, d’altra banda, no ens farà oblidar les enormes llacunes de la pròpia història.

El destino de Júpiter

La pel·lícula és, en definitiva i una vegada més, un previsible i repetitiu blockbuster ple d’efectes digitals i estrafolària tecnologia que no aporta gens nou en el plànol narratiu i/o cinematogràfic. Fins a l’oscaritzat Michael Giacchino se’ns presenta excessiu. Les seves composicions èpiques es perden entre les nombroses i sorolloses persecucions, aportant més caos a aquesta odissea intergalàctica.

A destacar el breu cameo de Terry Gilliam en una sort de Planeta Burocràcia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies