Entretingut a confeccionar guions fins ara en productes com Acero Puro o El Legado de Bourne, Dan Gilroy sembla tenir una història interessant en ment però a causa d’uns pocs detalls no comparteixo l’admiració que uns altres senten per aquest thriller que sembla pretendre posicionar-se del bàndol de títols com Drive o fins i tot Taxi Driver.
Louis Bloom és un lladregot, un estafador que es mou pels carrers de Los Angeles emparat en les ombres com una feristela i que finalment sembla trobar l’ofici on encaixa degut al seu perfil.
Sens dubte Nightcrawler té bondats, començant per una interpretació, una vegada més fantàstica de Jake Gyllenhaal, passant per una fotografia en ocasions bastant bona i un fons interessant que mostra aquesta ferocitat del món de les comunicacions per oferir al poble el que demana principalment, morbositat, a més a més tenim un nou exemple de com cert tipus de personatges poden arribar a tenir èxit tot i no tenir camp mena d’escrúpols.
La cinta atrapa, amb un ritme bastant dinàmic on comença a allunyar-se de la naturalesa d’altres productes amb la qual es compara, com Drive, on la proposta és molt més d’impacte contemplatiu, d’urpada directa i potència emocional.
Aquí tenim una història que requereix moure’s ràpid, que busca contínuament oferir a qualsevol preu situacions suggerents de cara al fet que l’espectador entengui de què va tot això, i aquí és on a mi personalment se’m va començar a torçar lleugerament el gest.
No vaig a discutir l’ascens als cels del primer buscavides que ens trobem, no es la primera vegada que ho veiem i d’altres directors com Scorsese o De Palma ja ho han demostrat amb molt d’encert, però costa horrors creure`s certa impunitat i, per dir-ho d’alguna manera, sort a l’hora de trobar-se casos que precipitin la història cap a on el director vol. Això ens ho empassem en CSI perquè és el que és, i perquè l’Horatio Caine és “Déu”, però en prop de dues hores la cosa pot arribar a semblar d’acudit.
I arribats al seu punt final, tenim un tancament que acaba de subratllar amb negreta arial del 36 el missatge, que es veu venir certament i que no és que sigui dolent, al contrari, és cridaner, impacta en certa mesura i està ben rodat, però acaba per confirmar que la història feia temps que havia acabat d’explicar-se.
Malgrat aquests aspectes, Nightcrawler és bastant entretinguda, com a conjunt funciona i sens dubte és un començament més que prometedor.
Envía una resposta