Alma salvaje
7.5Valoració

Després de dirigir a un dels actors que més destaca actualment al panorama internacional gràcies a sèries i cintes de gran qualitat com Dallas Buyers Club, del director d’aquesta Wild o la mini sèrie True Detective, Matthew McConaughey, Jean-Marc Vallée adapta aquest cop l’obra basada en les memòries de Cheryl Strayed.

Chery (Reese Whiterspoon) és una jove a la qual la vida no li ha posat aparentment les coses senzilles, així que després d’uns esdeveniments concrets decideix fer una ruta de senderisme coneguda com el Pacific Crest Trail que voreja la costa oest dels Estats Units des de la frontera amb Mèxic fins a Canadà, per tal de trobar cert equilibri i acabar amb l’espirall de destrucció on es troba immersa.

La història es pot dir que es desenvolupa des del naixement de la nova Cheryl, encara arrelada al seu passat i turmentada, fins aquest intent de recerca de redempció i de trobar-se a si mateixa per tal de sortir d’una situació on gairebé tocava fons.

A la vegada que Wild es presenta com una cinta senzilla en el seu plantejament, a les seves entranyes tenim la història d’una persona que obre la seva vida a l’espectador perquè l’acompanyi en aquesta gesta, mitjançant flashbacks donarem forma a una vida que ha tingut un camí tortuós mentre els idíl•lics paisatges contrasten amb el sofriment personal, en un equilibri gairebé orgànic entre la natura i l’ésser humà.

Tot i que es tracta d’una cinta molt personal orientada a centrar l’atenció a la seva actriu principal, cal fer referència a la gran qualitat de secundaris que intervenen a la seva vida, en especial Laura Dern, com a mare de la protagonista i que aconsegueix, tot i no disposar de gaires minuts a pantalla, transmetre pràcticament el gran nucli dramàtic i el per què de la personalitat de la protagonista.

Wild

Establerta en el drama, la cinta es mostra sòlida i fidel al seu esperit sense deixar de costat cert humor negre, recordant sovint a la protagonista d’Orange is The New Black (no tan sols pel físic), deixant anar la corda dramàtica quan toca mostrant moments bells i reflexius, encara que aquí la meva vena fotogràfica m’ha impedit gaudir totalment de l’aspecte visual , ja que crec que es podria haver tret molt més d’aquests escenaris.

Potser no és accessible a qualsevol tipus de públic, potser cal haver viatjat bastant o passat certa sensació de soledat quan un es troba en un país llunyà, tenir cert esperit independent i/o haver tingut algun que un altre trauma a la vida per poder entendre en certa mesura el per què d’una obra així. Això no treu que es pugui gaudir en qualsevol cas, però és comprensible que una part dels espectadors no vegin res en tot això com molts no van veure res de res per exemple a Lost in Translation, per desgràcia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X