La piedra oscura
10Valoració

Existeix una expressió que diu “Al pot petit, hi ha la bona confitura” i, sense menysprear la versió de Ionesco de la sala principal del María Guerrero, l’espectacle de l’espai petit, La Princesa, aconsegueix deixar a una sense paraules. La mà de Pablo Messiez i les lletres de marfil d’Alberto Conejero construeixen una peça incapaç de ser devorada per l’oblit: La Piedra Oscura.

En una barreja de realitat i ficció, es troben en un hospital militar un jove vigilant i un ferit sentenciat a mort. Aquest últim és Rafael Rodríguez Rapún, el secreto del amor oscuro del poeta Federico García Lorca, i intenta convèncer a l’atemorit Sebastián que els manuscrits del poeta surtin a la llum.

Amb aquesta proposta, aparentment senzilla, volem a una Espanya dividida per una guerra civil que, encara avui, té ferides obertes. Conejero investiga els passos de Lorca i el seu cercle i, tal com diu a una entrevista, “es fa càrrec d’una absència assumint el títol” d’una obra perduda o mai escrita per l’artista granadí. No únicament aposta per recordar un títol, sinó que juga amb el significat d’aquest donat que La Piedra Oscura, era una peça que volia tractar l’homofòbia d’una forma més directa que El Público.

Amb els bons fonaments que proposa el dramaturg, Pablo Messiez treballa amb un equip que aconsegueix transmetre la idea de tancament amb els blocs metàl•lics que predominen l’escena i construeix allò que no podem veure i que suscita al mal gràcies a uns efectes sonors. Els dos únics actors, Daniel Grao i Nacho Sànchez, vesteixen al muntatge aportant unes interpretacions de gran profunditat i sense estridències. Des de les comes de Conejero fins als silencis de Grao i Sánchez han d’agrair-se per emmudir a una platea amb el nus a la gola.

La piedra oscura Teatro María Guerrero

Cada àpex d’aquesta peça conté una simbologia que pretén demostrar la importància del passat en el nostre present. Rapún sap que morirà però desitja seguir vivint en la memòria dels quals el nomenin. Anhela que ni ell ni els manuscrits de Lorca arribin a caure en el pou de l’oblit. I aquí, senyores i senyors, és on a una la toquen de ple. Just quan es creu en la possibilitat de transcendir allò que ha estat prohibit. Pensant que, potser, llegint la particular representació d’un Romeo i Julieta entre cavalls, un peix lluna o un prestigitador; convertim en eterns als ‘Lorcas’.


Es pot veure a: Centro Dramático Nacional. Teatro María Guerrero
Text: Alberto Conejero
Intèrprets: Daniel Grao, Nacho Sánchez


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies