Fedra
5Valoració

La voluntat del director artístic del Romea Borja Sitjà per treballar amb Emma Vilarasau, es fa real amb la presentació aquests dies de Fedra de Jean Racine dirigida per Sergi Belbel. Vilarasau va entrar en contacte amb el text de Fedra arrel del seu treball amb el seu personatge a l’obra Barcelona. Les repetides col•laboracions en els darrers mesos de Vilarasau amb Belbel ens fan entreveure una bona entesa a l’hora d’emprendre projectes plegats.

Fedra de Racine és una obra dura, amb excel•lència lingüística que amaga i no deixa sortir a la superfície un mar de sentiments i passions. Relata el mite de Fedra, l’esposa de Teseu, que en l’absència del marit confessa un amor acallat que la rosega en la culpa només de pensar-hi. Fedra es mor encesa per la passió pel fill del seu espòs: Hipòlit. Hipòlit és un ésser pur, un gran guerrer que s’enamora d’Arícia, filla de l’enemic del seu pare. La confessió de Fedra a Hipòlit del seu amor secret, el rebuig del mateix, i el retorn inesperat de Teseu, a qui es donava per mort, faran desembocar la balança de la tragèdia sobre ells.

La proposta de Belbel sembla apostar per l’austeritat emocional, per la contenció a favor de la paraula declamada, per l’espai poc vestit i la contenció del moviment actoral en escena. Hi ha clares influències de la proposta que d’aquest mateix text va fer Patrice Chéreau el 2003. La potència de l’austeritat és directament proporcional a l’acumulació emocional que es produeix en aquesta obra i la catarsi que pot produir en el públic. En el cas de la proposta de Belbel tot es queda a mitges i no aconsegueix el resultat desitjat.

La major part del text és declamat d’una forma artificiosa i amb un volum elevat de veu que crida a la desconnexió. La frontera és difícil d’assolir, és cert. La veu de Lluís Soler i Xavi Ripoll (Teseu i Hipòlit) transporten des de la vibració, i la Vilarasau té un gran pes a escena, però res està del tot ben mesurat. Potser més contenció podria fer implosió en ells i en l’espectador.

Fedra Teatre Romea

L’espai és auster, sí, però també potencialment perillós, amb un desnivell de terra que fa patir per la integritat física dels actors quan hi transiten (Enone-Sampietro no es mereix una relliscada). El món sonor subratlla exageradament el què succeeix en escena. La proposta al meu parer és tímida, lleugerament desenfocada i no arriba on hauria d’arribar.

Força encertada la interpretació de Mercè Sampietro i Jordi Banacolocha (Teràmenes), que destaca amb el seu monòleg final deixant un bon regust els darrers instants (no compensa però les dues hores de funció sense entreacte).

El dia del passi el teatre estava ple, i més de la meitat de la platea es va posar dempeus en els aplaudiments finals. L’elenc mou masses. Pot ser que amb el rodatge dels dies l’obra arribi a un equilibri més interessant. Pel moment no resulta un dels muntatges més atraients de l’escena actual.


Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Jean Racine
Intèrprets: Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Xavier Ripoll, Jordi Banacolocha, Queralt Casasayas, Gemma Martínez.


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies