Sabeu allò de compte amb el que desitges perquè pot convertir-se en realitat? Doncs “Into the woods” ens ho explica amb la Ventafocs, la Caputxeta, el Jack i les seves mongetes màgiques, Rapunzel, la bruixa amb rostre de Meryl Streep (nominada a un Oscar per la seva interpretació) i la música d’Stephen Sonheim.
“Into the Woods” és un musical humorístic i amb la seva moralina final que segueix els contes clàssics de la Ventafocs, Rapunzel, la Caputxeta Vermella i Jack i les mongetes màgiques. Tots ells es combinen en una història original que té com a punt central un forner i la seva esposa, el seu desig de formar una família i la seva interacció amb la bruixa que maleir la seva família impedint-los tenir fills. Només trobant una capa vermella com la sang, una vaca blanca com la llet, un cabell groc com el blat de moro i una sabata pura com l’or aconseguiran trencar la maledicció i tenir una família.
Dirigida per Rob Marshall, responsable d’altres musicals com “Chicago” i “Nine” o films com “Memorias de una geisha” o “Piratas del Caribe. En mareas misteriosas” , “Into the Woods” és una versió moderna dels populars contes de fades dels Germans Grimm que explora les conseqüències dels desitjos i les inquietuds dels personatges. El que comença sent un musical animat de fantasia irreverent en realitat es converteix en una història sobre la responsabilitat, sobre els problemes que comporten els desigs i sobre el llegat que es deixa als fills.
Suposo que abans de començar a fer la crítica he de deixar clar que no he vist el musical original, per tant valoraré el film, simplement, sense comparacions. “Into the woods” és un musical grandiloqüent al més pur estil “Los miserables”. Com aquest, la seva escenografia, el vestuari, la música, la posada en escena, en conjunt, s’ha triat amb cura, és espectacular, fet evident a la gran pantalla. “Into the woods” s’endinsa en el món dels contes, grata en la versió més crua i menys censurada del que era la versió real dels contes del germans Grimm -molt més cruels del que estem acostumats i molt poc Disney.
La pel·lícula està basada en el musical original de James Lapine, guanyador d’un Tony, que també va escriure el guió, i el llegendari compositor Stephen Sondheim encarregat de la música i les lletres. Musicalment “Into the woods” té molt més de “Los miserables” que no pas de “Chicago”. Temes molt més lírics, perfectament cantats -Meryl Streep ha millorat moltissim des de “Mamma mia”-però amb cançons que no s’enganxen tan fàcilment en una primera escoltada i, fins i tot, poden arribar a tenir masses trets comuns una amb l’altra perquè sonin, després d’una estona, força iguals (els fans del musical podeu matar-me després). Un cop vista jo només podria taral·lejar la del principi amb els seus “I wish” i l’”Agony” dels dos prínceps irreverents -per mi la millor escena de totes amb un Chris Pine memorable.
Narrativament el film és una mica desigual. La pel·lícula alça el vol quan es posa gamberra, quan surt del clàssic i dels tòpics dels contes és llavors que sorprès i arrenca somriures i riures. En canvi, el tercer acte és el que es fa més pesat, amb el seu suposat gir final que vol trencar amb el típic final feliç dels contes i acaba donant un excés de lliçons morals matant una mica la gràcia del que has vist prèviament.
Amb tot “Into the woods” és un musical que els amants del gènere i els que vulguin comparar amb la versió teatral duta aquí als escenaris per Dagoll Dagom. Un film visualment espectacular, acurat, amb moments divertits que val la pena de veure en pantalla gran sobretot ara que fa fred i en el cinema s’hi està de conya.
Envía una resposta