Quan en vam sentir parlar per primer cop, esperavem amb expectativa aquesta mostra espanyola de ciència ficció, feta amb modestos mitjans però amb ànims de ser un film de gènere universal i amb bona factura. De fet la ciència ficció per se no ha d’anar per norma acompanyada de grans efectes i pirotècnia perquè apela a conceptes bàsics de la naturalesa humana. Però per desgracia, el trailer que haviem vist ja ens feia témer la decepció i aquesta no ha fet més que confirmar-se al entrar a la sala de cinema per veure “Autómata”.
“Autómata“, dirigida per Gabe Ibáñez (“Hierro“) i protagonitzada i produida per Antonio Banderas ens trasllada al 2044, un futur en què la Terra ha quedat reduida a un món desèrtic a causa de diverses tempestes solars que han acabat amb el 99,7% de la població mundial. Els supervivents malviuen en ciutats contaminades, entre munts de runes i escombraries i sota una pluja incessant. En aquest futur postapocalíptic els humans han creat uns robots amb dos protocols de conducta: no poden fer mal a un ésser viu i no poden alterar-se a sí mateixos. Però quan Jacq Vaucan (Antonio Banderas) descobreix que alguna de les màquines s’ha saltat la segona norma i ha intentat modificar-se, es posaran en marxa esdeveniments que posaran en joc la supremacia de la raça humana i la seva pròpia supervivència i la de la seva familia.
Sona prometedor? No us feu gaires il.lusions. No se’ls pot negar a Ibáñez i Banderas que estèticament i tècnicament han aconseguit una pel.lícula de gènere prou acceptable amb molts menys mitjans dels que hauria utilitzat una producció de Hollywood. Això és celebrable en els temps que corren. Però una película ha d’aportar alguna cosa més que un respectable envoltori i un parell de conceptes.
Els majors i seriosos problemes d’aquest “Autómata” venen per la banda narrativa i per la poca capacitat d’aportar idees noves per molt que en les promocions del film, actor i director s’hagin entestat a qualificar la pel.lícula de “cinema d’autor“. Dificil creure’s aquest qualificatiu quan “Autómata” comença (algú dirà que amb un homenatge) amb un plagi descarat de “Blade Runner” i segueix amb un cúmul d’escenes que bé podrien ser fotogrames sobrers del film de Ridley Scott, de “Yo, robot“, de “Wall-E“, “Distrito 9”, “Inteligencia Artificial” i una llarg etcètera. Tot el que veiem o ja ho hem vist i millor, o desitjariem no haver-ho vist mai.
El que comença com un thriller sci-fi amb cert ritme i intriga s’esguerra amb la introducció de personatges secundaris ficats amb calçador i amb una trama que es torna densa, a la deriva i directament insofrible en el moment en que el protagonista i uns quants robots s’endinsen al desert.
A partir d’aquí, avorriment, filosofia forçada, música pseudoreligiosa per remarcar unes reflexions que per si soles no calen, minuts de sobres i girs de guió que ratllen l’absurd. Qualsevol expectativa que “Automata” generés al principi es veu frustrada d’una meitat en endavant en que són inevitables les suplicants mirades al rellotge. En conjunt, ja em perdonareu el símil fàcil, molta ferralla i poc valor.
Envía una resposta