Alice és una prestigiosa professora a la universitat de Columbia de Nova York a la qual és diagnosticada un tipus d’Alzheimer precoç, molt rar a la seva edat.
Què busca l’espectador amb Still Alice? Conscienciar-se? Un drama amb el qual passar un d’aquestes estones asfixiants? Veure una d’aquestes actuacions personals excel·lents que porten a l’extrem la interpretació de l’actor o actriu?
El problema d’aquest tipus de cintes radica en el senzill que pot ser creuar el límit de la cursileria i el discurs gratuït a la recerca de la llàgrima fàcil, de la sobreactuació i de caure en una nova història dramàtica de superació i pèrdua, com tantes altres vegades.
Però si no es creua i es queden a mig camí, se’ls atribueix falta de potència emocional, de no saber donar l’estocada, de no treure partit als moments climàtics, de en definitiva no marcar a l’espectador a foc perquè recordi malgrat qui pesi aquesta història.
“Still Alice“ no busca la llàgrima fàcil, busca donar a conèixer un drama personal que podria estar succeïnt a qualsevol part en aquests moments, una pèrdua irreemplaçable d’una vida que s’apaga i perd absolutament tot l’aconseguit, és morir però sense tenir l’honor de retenir i acomiadar-se de l’aconseguit a força de sang, suor i llàgrimes, per dret.
El viatge no seria possible, per descomptat, sense l’estupenda interpretació de Julianne Moore, l’Oscar de la qual és més que merescut, acompanyada d’uns secundaris que compleixen bastant bé en la seva comesa, amb una destacable Kristen Stewart i amb una fotografia interessant encara que no excessivament cridanera.
El seu punt diguem més feble possiblement podríem considerar-ho com un arma de doble tall, perquè encara que certament existeix cert clímax que sembla contenir-se, és d’agrair que la història es mantingui fidel a aquesta idea de no voler en certa mesura humiliar en essència a les persones el drama de les quals s’ha pres la llicència de retratar, en un malabarisme bastant sobri per no caure en el mal gust i la falta de respecte per voler vendre el que no és.
Sota el meu punt de vista, “Still Alice“ es resumeix en respecte i en ràbia, continguda però latent, i en un desig perquè en algun punt del planeta algú observant un microscopi tingui la certesa d’haver trobat un remei per poder acomiadar-nos almenys amb dignitat, amb tots els moments bons i dolents, en definitiva sent qui som.
Envía una resposta