Un obús en el corazón
8Valoració

Recordant les pors i obsessions de la infància, Wadji Mouawad torna a omplir els escenaris madrilenys d’emoció i espectadors. L’autor libanès ens havia deixat sense alè després del seu bell i catalitzador Seuls al Centro Dramático Nacional i ara, Hovik Keuchikerian dóna vida a les seves paraules al Teatro Alfil amb Un obús en el corazón.

Una nit d’hivern, Wahab rep la trucada del seu germà demanant-li que vagi a veure a sa a mare a l’hospital perquè està a punt de morir. Rere aquesta curta conversa (“Wahab, Mamá se muere, ven”), l’heroi de la historia realitzarà el camí acompanyat de records i pors infantils que semblen estar molt presents en el seu jo adult.

El recorregut d’aquest viatge ens porta a una relació entre una mare i un fill, que deixa de reconèixer a la seva progenitora des del seu catorze aniversari. A partir d’aquest moment, comença el silenci a les seves vides. La seva mare passarà a ser “la dona rossa” i els vincles que podrien haver existit entre ells desapareixen per complet. Fins que Wahab no arriba a l’hospital, no entendrà per què s’ha produït aquest distanciament matern-filial.

La posada en escena és senzilla i austera, segurament per donar-li el total protagonisme a Keuchkerian. Tant és així que es troba a faltar algun efecte sonor que dinamitzi un mica la peça dramàtica. Estic bastant segura que el director volia jugar amb el simbolisme del silenci, perquè veig com ha cuidat tots els detalls però, personalment, em segueix faltant una mica més de dramatisme escènic. (No proposo un melodrama però penso que els que van veure Seuls, que també era un monòleg, saben a què em refereixo).

Òbviament, això només és la meva opinió d’espectadora frustrada perquè molts dels meus companys de viatge van acabar desfogant-se amb el plor. A ells no els hi calia la música, van apreciar les lletres procedents del Líban i el cos de l’humil i versàtil actor. No saben com els envejo…

Un obús en el corazón Teatro Álfil

És increïble com els primers anys de vida poden marcar-nos tant. Mouwad no es cansa d’advertir-nos-ho: “Sólo un miedo de infancia puede acabar con otro miedo de infancia” senyala Wahab en alguna ocasió. La ingenuïtat i imaginació es barregen amb els deures del dia a dia d’un adult. L’autor construeix creences i supersticions a la ment del seu protagonista que als altres ens poden semblar absurdes però les defensa davant de tot per formar part del seu ésser. El nostre Wahab descriu i tem a una dona amb braços de fusta que serà crucial en el clímax de la funció però que és possible que obviem la seva importància pel nostre jutge intern que ens determina com a “persones adultes i series”. Potser hauríem de fer més cas al nostre nen interior, com diu Jan Svankmajer –i em permeto invitar-los a l’exposició “Metamorfosis”que prepara La Casa Encendida- “Abandónate completamente a tus obsesiones. Al fin y al cabo no tienes nada mejor. Las obsesiones son legado de la infancia. Y es precisamente de los abismos de la infancia de donde provienen los tesoros más valiosos”.


Es pot veure a: Teatro Álfil
Text: Wajdi Mouawad
Intèrprets: Hovik Keuchkerian


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies