Els primers dies a Sitges transcorren amb les sensacions habituals, nerviosisme pel que trobarem, il·lusió per les propostes que ens arribaran, cues i cues de gent que vol passar una bona estona. El programa d’aquests primer cap de setmana és variat i ple de bones propostes, com l’excel·lent “Musarañas”, una mescla de drama i thriller amb una gran Macarena Gómez i el retorn de Mike Cahill amb “I Origins”.

REC 4

REC 4

La pel•lícula que inaugura el Festival és la quarta entrega de la saga de zombies creada per Jaume Balagueró. El director retorna en aquesta darrera entrega per presentar-nos una pel•lícula d’acció sense més pretensió que entretenir.

Situada en un vaixell on s’experimenta per trobar la cura per la infecció, ens trobem davant d’una cinta frenètica que va rebre una acollida desigual. Tot i que hi ha un esforç per lligar totes les històries de la saga, això provoca certes incoherències internes que no ajuden a que la pel•lícula avanci amb fluïdesa. L’acció sense pausa aporta les dosis esperades d’emoció però no està a l’altura de les entregues anteriors.

MUSARAÑAS

Musarañas

Les musaranyes que donen nom a la pel·lícula són un fidel reflex de les dones protagonistes, dues germanes que han sobreviscut juntes després de la mort de la seva mare. La gran, Montse, una dona reprimida i agorafòbica, ha cuidat de la petita en un ambient estrictament religiós i ha intentat mantenir-la allunyada dels perills de l’exterior, i dels homes. Un dia, el veí de dalt pateix un accident i Montse decideix acollir-lo a casa i cuidar-lo. Aquest simple gest desencadenarà tot un seguit de terribles esdeveniments i canviarà la relació entre les germanes.

Juanfer Andrés i Esteban Roel dirigeixen aquest drama amb elements de thriller i terror gòtic amb producció d’Alex de la Iglesia, una pel·lícula que ha rebut una bona acollida a l’Auditori de Sitges. La primera hora és realment interessant, amb una història que es va revelant a l’espectador amb el ritme just i una adient presentació dels diferents elements que composen el guió. Més desigual és el tram final, quan l’acció (i l’excés de sang) redueixen la força dramàtica de la història. Afortunadament els minuts finals recuperen la sobrietat i ens retornen la part més dramàtica.

El conjunt és notable perquè els encerts són molt més que els petits problemes: començant per un bon guió que retrata un perfil de dona atrapada per les tradicions i la religió i acabant pel més destacable, les interpretacions de Macarena Gómez (excel·lent) i Nadia de Santiago. Lluís Tossar i Hugo Silva, amb papers més petits però crucials, completen un fantàstic repartiment, la gran virtut de “Musarañas“.

I ORIGINS

I Origins

El retorn de Mike Cahill al Festival de Sitges després de la fantàstica “Another Earth” era un dels moments més esperats d’aquest primer cap de setmana. I podem dir que no ha decebut. La pel•lícula ens presenta a Ian Grey, un investigador que estudia l’evolució de l’ull i que està obsessionat amb els ulls d’una noia que va conèixer uns anys abans en una festa.

Aquest punt de partida porta a Cahill a construir un relat que uneix un to de divulgació científica amb l’espiritualisme tot amb una certa ambientació de ciència-ficció/fantàstica. Estètica i narrativament indie, “I Originsés en la major part del seu metratge freda i asèptica i s’apropa a l’emoció més intensa només en certs instants, que guanyen en força i en impacte.

Mike Cahill és elegant i sap com crear els ambients adients per fer convincent la història. També és capaç de donar ritme quan és necessari, encara que la pel•lícula té un ritme global intencionadament pausat. Un bon treball de Michael Pitt i la resta del repartiment acaben d’arrodonir una proposta que es dirigeix més a la part cerebral que a l’emocional, que ens presenta escenaris falsos però completament versemblants i ens porta a reflexionar.

 

Seguimos repasando las películas del Festival, “Starve” dentro de la sección Brigadoon, el thriller coreano “The Target” y la comedia negra de Marjane Satrapi, “The Voices”. Nos hallamos ante una muestra de la variedad de films que forman la programación de Sitges, pel•lículas mejores o peores pero siemprecon elementos interesantes y originales.

THE VOICES

thevoices

La conocida autora de cómics Marjane Satrapi nos presentar su primera película en solitario, “The Voices”, una comedia negra con mucha sangre i un extraordinario Ryan Reynolds. Reynolds interpreta a un joven con problemas psicológicos que trabaja en una empresa de sanitarios. Es un chico un poco extraño pero sus problemas se reflejan claramente cuando llega a casa y mantiene conversaciones con sus animales, un perro y un gato.

La película de Satrapi es una comedia negra muy divertida (particularmente gracias a las charlas entre Reynolds, el perro y el gato) pero tambbién llena de momentos excesivos, mucha sangre y un punto salvaje. El film mantiene el ritmo y la tensión de principio a fin, dándonos una cantidad más que apreciable de grandes momentos y unos créditos finales espectavulares, que justifican el visionado de la cinta.

The Voices” ha sido recibida en Sitges con una gran ovación; una de las mayores de estos primeros días de festival. Intensa y muy valiente, con una gran interpretación del protagonista, Satrapi sorprende acercandose al fantástico con deshinibición y muchas ganas de divertir.

STARVE

starve

Dentro de la sección Brigadoon hemos podido ver ‘Starve’, el último trabajo del actor y director californiano Griff Furst. Aquí se reserva tras la cámara para contarnos la historia de tres amigos, Beck (Bobby Campo), Candice (Mariah Bonner) y Jimeney (Dave Randolph-Mayhem Davis), que emprenden un viaje por carretera hasta un pueblo donde quieren investigar acerca de una leyenda local que habla de unos niños salvajes. Pero una vez allí, su aventura se tuerce cuando quedan atrapados en un viejo instituto abandonado, en el que un psicópata decidido a disciplinar a sus “estudiantes” prisioneros pondrá a prueba los límites de su resistencia planteándoles duras pruebas a cambio de darles comida. ¿Qué estará dispuesto a hacer cada uno de ellos para poder llenar el estómago con una hamburguesa? El director del instituto está dispuesto a descubrirlo.

Starve” es pues una nueva muestra de género dentro de este subgénero en el que una figura malvada se dispone a impartir lecciones morales a base de someter a sus víctimas a juegos por la supervivencia, un tipo de historias que popularizó la saga “Saw”. Pero aquí Furst opta por un estilo que sabe combinar con acierto un aire indie con una producción cuidada, dotando a su película de un equilibrado punto cercano al realismo sin resultar descuidada ni amateur.

El mismo trio protagonista, actores no excesivamente conocidos pero ya con experiencias diversas en el género, apoya este tono que confoma la película. Un film que va pasando de la historia de colegas en la carretera al malsano horror introduciendo los adecuados puntos de giro para mantener la tensión. En la parte menos positiva, queda la selección del malo de la función, un “director de instituto” la voz del cual juega un paper fundamental en la trama y que no acabade tener la potencia y la entonación que la harían suficientemente aterradora.

THE TARGET

the target

En la sección Oficial Òrbita, abria el fuego del cine asiático la coreana “The target”. Y si hay una filmografía capaz de facturar thrillers emocionantes capaces de combinar el sentido del ritmo occidental con el toque personal oriental es el cine coreano. Hoy no ha sido una excepción. “The target” es el segundo film de Chang en 7 años y de hecho se trata de un remake del film francés “Cuenta atrás” (2010), reescrito aquí por el propio Chang.

Sus protagonistas son un mercenario (Ryu Seung-Ryong) y un joven médico a punto de convertirse en padre (Jin-wook Lee), que acaban convertidos por azar en compañeros de aventuras cuando se ven implicados en una historia de venganza y corrupción. Contrareloj y jugándose la piel, los dos deberán intentar salvar al hermano del primero y la mujer del segundo, mientras son perseguidos por mercenarios y un cuerpo de policia en el que convivcen dedicados investigadores dispuestos a resolver el caso y agentes corruptos sin escrúpulos.

Con esta premisa, la película resulta un trepidante thriller, muy de estilo norteamericano, si se quiere, que entretiene sin altibajos y con un protagonista que nada tendría que envidiar a cualquier Bruce Willis.

Cronenberg retorna a Sitges amb “Maps to the stars”, la seva particular aproximació al món de les estrelles de cinema. L’acompanya un drama adolescent amb tocs sobrenaturals, “Jamie Marks is dead”.

MAPS TO THE STARS

Maps to the Stars

Cronenberg ens presenta un film que entronca directament amb la seva anterior obra, “Cosmopolis”. La pel•lícula que comença amb un Robert Pattinson conduint una limusina ens situa en un món que bé podria girar al voltant de l’excèntric protagonista de la novel•la de Don DeLillo. Aquí, però, ens trobem en un món d’actors i actrius, de famílies desestructurades i aspirants a guionista.

A “Maps to the stars”, Cronenberg retrata l’arribada a Hollywood del personatge interpretat de Mia Wasikowska, una noia que va passar un llarg temps en un psiquiàtric i que ara torna a casa per fer les paus amb la seva familia i trobar una feina. Aquest entorn li permet al director parlar de les excentricitats dels actors i dels problemes que s’amaguen per tal que no arribin a l’opinió pública; en general, d’un Hollywood ple de brutícia i de pobresa moral.

Maps to the stars” no aporta massa a la cinematografia de Cronenberg, és de les seves pel•lícules més fluixes i les seves reflexions es queden totes a mig camí. A més, moltes d’elles ja estaven presents a “Cosmopolis”, semblant aquesta una no declarada segona part. El conjunt se salva gràcies a unes bones interpretacions i a que la pel•lícula millora en la seva part final, però sense passar d’un aprovat justet.

 

JAMIE MARKS IS DEAD

Jamie mark is dead

Jamie Marks és un noi que apareix mort al costat d’un riu, sense saber exactament si s’ha suïcidat o ha estat assassinat. Aquest succés té un gran impacte a Adam, que al cap d’uns dies comença a veure el fantasma de Jamie Marks.

Ens trobem davant d’un drama adolescent amb tons fantàstic de guió bastant complicat, però no complicat en el sentit positiu. No estem davant d’una pel•lícula amb múltiples significats i una gran quantitat de temes, més aviat ens trobem davant d’una història que no va enlloc, que costa entendre i que ofereix més ambientació que argument.

No resulta fàcil definir aquesta “Jamie Marks is dead” perquè els seus minuts finals no aclareixen el sentit de tot plegat ni ens donen els arguments necessaris per defensar una proposta amb massa elements discordants.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies