The imitation game
9.5Valoració

La clau dels Aliats per guanyar la Segona Guerra Mundial tenia un nom: Alan Turing. Però els seus contemporanis no el veien com el matemàtic, inventor o criptògraf que era, sinó tan sols com un criminal. La raó: la seva homosexualitat.

Per molt que es digui que “de vegades” la realitat supera la ficció, la veritat és que aquest fet no succeeix solament “de vegades” sinó en la majoria d’ocasions. La ficció no és més que una adaptació de la realitat: existeixen persones com Keller Dover (Hugh Jackman) de “Prisoners” que arribarien a l’extrem per la seva filla, persones com Amy Dunne (Rosemund Pike) de “Gone Girl” que utilitzen la seva immaculada intel·ligència per crear maquiavèl·lics plans, i fins i tot persones com Alan Turing (Benedict Cumberbatch) de “The Imitation Game” que van ser oblidades i jutjades per no ser “socialment acceptables” malgrat les seves grans gestes i contribucions al món que els odiava.

El debutant en llengua anglesa Morten Tyldum (“Headhunters”) orquestra a la perfecció un thriller històric que arriba a calar entre els espectadors pel seu bon ritme, les seves emocions, la seva trama i, sobretot, per les espectaculars actuacions. Pels qui ja s’hagin cansat de veure a Benedict Cumberbatch en el paper de Sherlock (servidor s’inclou en la llista), anar al cinema a veure’l interpretar a un geni matemàtic amb complex de superioritat, arrogant però entranyable, no sembla un atractiu pel que pagar. Però pot ser que Cumberbatch també s’inclogui en la llista dels qui es volen separar de “Sherlock” i, encara que no oblida com va arribar on està (per això hi haurà quarta i cinquena temporades), demostra al públic que és capaç de crear amb el seu propi ser un personatge totalment diferent i real que arriba al més profund de l’espectador.

The imitation game

Keira Knightley (“Begin Again”) ofereix una de les seves millors actuacions i es reparteix el 80% de la pel·lícula amb l’actor principal. El seu personatge podria ser la pròpia protagonista de la pel·lícula, doncs sofreix igualment les persecucions socials pel seu treball i condició. Però, almenys, se li fa justícia amb un personatge secundari però molt ben escrit i evolucionat que ofereix un canvi més en la visió de la dona com un simple algú en l’ombra.

El guió, de principi a fi, estremeix a l’audiència, sempre amb moments de somriure per les poques aptituds socials que té el protagonista. Però les dades finals (pròpies d’un biopic clàssic) són les que fan sortir de la sala amb ràbia i tensió per una societat que evoluciona transformant la màquina de Turing en ordinadors de taula, però que no és capaç d’evolucionar mentalment i transformar les monstruositats del passat en errors corregits i tolerància. Una pel·lícula molt necessària.

Estem en època d’Oscars i no es pot evitar pensar en les nominacions que mereix aquest meravellós film. I encara que qui està escrivint això ja té una preferida, ha d’admetre que “The Imitation Game” és la millor competició que es pugui desitjar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X