Musarañas
7Valoració

JuanFer Andrés i Esteban Roel s’estrenen en el món dels llargmetratges com a directors, muntadors i guionistes de la que també és la primera pel.lícula apadrinada per la nova productora de Alex de la Iglesia i Carolina Bang. “Musarañas”, es va poder veure al passat festival de Sitges (molts vam pensar que tenia per més mèrits per haver estat escollida com a cinta inaugural que no pas REC 4) i ara ha escollit el dia de Nadal per aterrar a les pantalles.

Musarañas ens trasllada a l’Espanya dels anys 50, concretament a un pis on viuen la Montse (Macarena Gómez) i la seva germana petita (Nadia de Santiago), de qui no arribarem a saber el nom. La primera pateix una agorafòbia aguda que li impedeix sortir de casa, així que es guanya la vida fent de modista al seu propi saló. La menor, en canvi, surt a treballar fora, comença a sortir amb un noi i té unes idees més obertes i modernes. Un dia, el seu veí de dalt (Hugo Silva) té un accident i cau per les escales, i la Montse l’acollirà al pis per cuidar-lo mentre es recupera. Aquest fet, trasbalsarà la vida de les noies i traurà a la llum tensions i fantasmes no superats.

En el primer tram del film, Andrés i Roel se’n surten francament bé de traslladar al seu quasi únic escenari, les encorsetades lleis religioses i morals de l’època. Sense moure’s pràcticament del pis, l’España dels 50 entra a quatre parets representant tota la seva rancia repressió a través del personatge de Montse, una magnífica Macarena Gómez que acollona en cada mirada al llarg del film. I també en el turment que carrega en la figura del seu difunt pare (Luis Tosar) que encara marca la seva vida. Aquest treball d’ambientació i l’habilitat amb que la història i la càmera es mouen per un únic espai són el gran actiu del film.

 

Macarena Gómez i Nadia de Santiago a "Musarañas"

L’entrada en escena del veí va conduint el film cap a un to més proper a la tensió d’una ‘Misery’, amb un malaltís triangle entre els tres personatges presents a estones complementat encara per l’ombra dels que ja no hi són.

Però finalment, com si el propi Iglesias hagués de deixar la seva imprenta a la pel.lícula, tot deriva cap al gore esbojarrat que a punt està de sortir-se de mare. Afortunadament, el tancament del film recondueix les coses al seu lloc i deixa el conjunt en una cinta molt estimable de terror físic i psicològic, amb un guió ben brodat i unes interpretacions, sobretot les femenines, d’alçada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies