Kaplan
6Valoració

“Kaplan” és un film on la identitat de la seva forma es perd per un camí que pretén tancar el cercle de la vida d’un avi jueu.

Jacobo Kaplan (Héctor Noguera) als seus 76 anys té la sensació que no passarà a la història. Tot i així no pensa rendir-se fàcilment. Un nou esdeveniment li dóna la possibilitat de sortir-se amb la seva. Però els anys no perdonen. Els seus fills i la seva dona no li ho posen fàcil. Ell va perdent facultats però no pensa tirar la tovallola i encara que no sap nedar es llença a l’aigua. Amb l’ajut de l’ex-policia Nelson Contreras (Néstor Guzzini).

Aquest film representarà Uruguai als Oscar per a lluitar per l’estatueta com a millor pel·lícula estrangera. Amb una història vital. D’un home gran que pretén tancar el cercle. Jacobo va arribar a Montevideo fa molts anys. Ell és jueu. La sospita que un antic militar nazi encara passegi viu l’impulsa cap al seu gran repte. Aquesta pot ser la darrera oportunitat de passar a la història d’Israel. I és que si captura un criminal de guerra la seva existència prendria un nou sentit. Amb un ritme lent i un humor absent aquesta comèdia tentineja per a trobar el seu camí. Tot i la coherència argumental el conflicte es va diluint per a arribar a un final que ens deixa freds. El director i guionista Álvaro Brechner presenta doncs un projecte atrevit que camina entre la lluentor i la obscuritat.

Kaplan

La notable interpretació de Héctor Noguera s’enfronta a una trama lineal on els aspectes sorpressius no apareixen. Els ràcords i escenes pròpies del millor western doten de certa excel·lència una bona fotografia. En aquest sentit les seqüències de la platja esdevenen les estones més prolífiques del film a nivell estètic. La necessitat de Jacobo coincideix amb la seva parella de ball. L’ex-policia a qui també tortura un conflicte familiar per resoldre. Ambdós es necessiten i d’aquesta necessitat neix un creixement que els farà adonar-se de quin camí escollir. I de com de vegades cal seguir la intuïció i d’altres cal ser prudents.

Costa trobar un to adequat. La intenció del film esdevé un tant presumptuosa. El joc a dos bandes sovint queda en terra de ningú. En un espai que no correspon ni a la comèdia ni al drama. Tot i que esdevé una perfecte metàfora del nostre pas per la vida. On allò dolorós potser esdevé surrealista. On allò que provoca el riure potser es troba massa a prop del dolor. La percepció que un és a punt d’obrir una porta que no és la seva ens copeja amargament. Potser per fer-nos adonar que la fi és massa a prop. I que allò que em viscut se sembla poc a allò que creiem. Que l’evidència potser és just a l’altra banda.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies