Louie Zamperini era un noi problemàtic i desesperançat que creia que mai arribaria a ser res a la vida, fins que el seu germà major li va ensenyar què eren el valor i la força, la qual cosa el va fer invencible.
Els finals d’any simbolitzen moltes coses, i una d’elles és la que es podria qualificar com la “temporada Oscars”: aquestes últimes setmanes de desembre i primeres de gener en què les cartelleres s’omplen de pel·lícules que tenen un lloc segur en les nominacions dels premis Oscar. I una d’aquestes obres en vies de nominació és la que tractem aquí, “Invencible” (Unbroken).
En el seu nou treball com a directora, Angelina Jolie ens explica la història de Louie Zamperini, un home al que la Segona Guerra Mundial li va arrabassar el seu somni de ser corredor olímpic a Tòquio però pel qual mai va deixar de lluitar. Amb un títol òptimament escollit, el gairebé desconegut Jack O’Connell (“Skins”) interpreta a aquest bombarder dels Estats Units que viu tot tipus de fets traumàtics, però que als quals mai els perd la batalla, ja siguin un accident d’avió, 45 dies a la deriva enmig de l’oceà o un empresonament i treballs forçats a Japó.
El guió, a càrrec dels germans Coen (Joel Coen i Ethan Coen), s’uneix a les possibles categories que es podria portar la pel·lícula i adapta el llibre de Laura Hillenbrand per convertir-lo en un biopic clàssic en el qual, encara que se centra principalment en la Segona Guerra Mundial, es dediquen llargs minuts a cada faceta de les seves vivències. Uns minuts realment necessaris no solament per fer-nos sentir el malament que ho està passant el protagonista, sinó per lliurar-nos un final amb certa esperança, en el qual no se’l planteja com un heroi de guerra o un heroi olímpic, sinó com un heroi humà.
Les actuacions de 10 s’uneixen al gran debut de Jolie i a la bona escriptura dels Coen per crear una obra al nivell de les millors pel·lícules bèl·liques i humanes que Hollywood ens ha regalat. Després de gaudir de la pel·lícula, solament ens falta esperar que Angelina Jolie guanyi l’estatueta de millor directora i es pugui posar una peça més al pont que va començar Kathryn Bigelow el 2009.
Poc més es pot dir d’aquesta pel·lícula, doncs representa un d’aquests films que, inexplicablement, et fan recomanar-los sense més. Així que no perdin el temps llegint aquesta crítica i vagin al cinema a gaudir-la.
Envía una resposta