Una breu i magnífica novel·la gràfica, editada amb el bon gust habitual per edicions La Cúpula, compacta i tallant, que ens ofereix un sorprenent i molt significatiu flashback sobre la vida de Sally Salinger, la protagonista dels excel·lents i peculiars relats “de detectius” d’Anthony Pastor.
Caso para dos comença com un d’aquells inoblidables noirs crepusculars de la dècada dels setanta, mostrant-nos a un detectiu de gest abatut, amb pinta de hippie caducat, que dóna voltes una nit anodina per un aparcament qualsevol. Robert sembla especialment preocupat: la seva dona i el seu bebè esperen en el cotxe i, òbviament, ell no vol que els passi res. Sally Salinger, la dona de Robert, és ja de fet una vella coneguda dels lectors de còmics de casa nostra, especialment dels que van gaudir de les esplèndides novel·les gràfiques d’Anthony Pastor Castilla Drive i Caramelos atómicos, ambdues publicades, igual que Caso para dos, per La Cúpula. Ara, aquest guionista i dibuixant de mare francesa i pare espanyol ens sorprèn amb aquesta excel·lent preqüela que ens porta als temps en els quals Robert i Sally encara estaven junts, per mostrar-nos un cas aparentment “senzill” que, no obstant això, es complica fins a convertir-se en un punt d’inflexió en les seves vides. Seguint els patrons de la bona literatura pulp, la de James M. Cain o Ross Macdonald, Pastor ens mostra a éssers quotidians i vulnerables, aclaparats per successos –alguns quotidians, d’altres molt més inesperats– que els sobrepassen. Robert és un detectiu d’estar per casa, atabalat per les factures sense pagar i les despeses derivades de tenir un bebè, al que no li agrada la imatge que el mirall li retorna tots els matins. Sally és una jove mare que comença a ser conscient que ni el seu marit ni la seva vida són ben bé el que ella esperava. Tots dos es veuran obligats a travar contacte amb el matrimoni Buenaventura, un parell de jubilats que tampoc són el que semblen…
En una mica menys de quaranta pàgines, Pastor aconsegueix commoure’ns amb la seva escriptura afilada, que combina amb precisió el thriller amb el “relat familiar”, i també amb un detallat dibuix al llapis i ploma, amb un excel·lent ús del color que recorda la meravellosa llum “rebotada” dels films policíacs de la Modernitat americana. Un miserable pàrquing embolcallat d’una atmosfera blavosa, anodins motels banyats en vermell o l’apartament familiar en malenconioses tonalitats verdoses són motius suficients per evocar a la perfecció el neguit vital d’uns personatges atrapats en unes vides que definitivament no els satisfan. Apropin-se a aquest breu relat, aspre i alhora emotiu, i descobriran a un jove però ja consolidat autor, capaç de commoure’ns amb el seu particular sentit del cinema (o millor dit, del còmic) negre amb rivets existencialistes, Segur que, després de devorar-l’ho, no podran evitar –com jo– llançar-se a (re)llegir Caramelos atómicos i Castilla Drive.
Envía una resposta