El hobbit: La batalla de los Cinco Ejércitos
5Valoració

En acabar de veureEl hobbit: La batalla de los Cinco Ejércitos” a un li assalta el record que aquesta trilogia estava pensada en principi per explicar-se en només dues pel·lícules, i el millor per a tots és que s’hagués quedat així. Sembla que a Peter Jackson li ha pogut la seva passió per Tolkien i li ha fet perdre el camí correcte.

Amb el Senyor dels anells es va llençar a l’aventura d’un projecte que molts consideraven irrealitzable i va sortir victoriós, va aconseguir fer les tres pel·lícules que formen “El senyor dels anells” portant tota l’èpica de la història i aconseguint que ens interesséssim per la vida dels molts i variats personatges que sortien en ella, però això no s’ha aconseguit amb “El Hobbit”. En aquest cas les, amb prou feines, 300 pàgines del llibre no s’haurien d’haver estirat per intentar emplenar 3 pel·lícules, a vegades recorrent a altres escrits del mateix autor i unes altres a invencions de Jackson, i dintre d’aquesta categoria és especialment desafortunada la poc creïble història d’amor entra la elfa Tauriel i el nan Kili. Per haver d’estirar la història, aquesta s’estructura de forma poc hàbil: el final del segon lliurament era un anticlímax que deixava una mica fred a l’espectador, i aquesta tercera part és poc més que una escena de lluita rere altra amb un fil conductor difús. Els tretze nans que acompanyen al protagonista, encara que s’hagin esforçat molt a caracteritzar-los físicament de manera molt diferent, gairebé mai arriben a tenir una personalitat pròpia i desenvolupen un rol bastant pla. L’excepció, com a les anteriors pel·lícules, seria l’orgullós Thorin Escutderoure a qui Richard Armitage intenta donar aquesta obsessió en la qual cauen diversos personatges de Tolkien en anar-se corrompent, però que no deixa de ser una cosa previsible.

El hobbit: La batalla de los Cinco Ejércitos

Llegit això donarà la sensació que tot és negatiu i tampoc cal ser tan estricte. L’adaptació tècnicament és digna d’aplaudiment. La representació de tots els detalls de l’ideari de Tolkien ens porten de viatge a un món fantàstic. La pel·lícula posseeix una fotografia impressionant i un disseny de producció aclaparador. Els efectes especials no fan sinó emfatitzar l’ambientació, es fan invisibles encara que els tinguem davant i aconsegueixen aquesta màgia del cinema, fer-nos creure en l’impossible, ja siguin espectres o dracs. La banda sonora de Howard Shore, com ja va fer en “El Senyor dels anells”, ens envolta i emmarca els millors moments. La interpretació de Bilbo Saquet del sempre magnífic Martin Freeman fa que empatitzem immediatament amb ell, amb el personatge d’origen totalment mundà que es troba enfront del fantàstic, sentint com nosaltres la fascinació i el temor en parts iguals. Seves són les millors escenes i ja estaria bé que tingués una mica més de paper i que fos aquest un dels canvis introduïts per Jackson.

El hobbit: La batalla de los Cinco Ejércitos

Llavors que falla a “El hobbit: La batalla de los Cinco Ejércitos”? Peter Jackson ha volgut filmar tot el que li passava per la ment i no ha volgut tallar el que sobrava, la qual cosa (un excés d’ambició?) li ha portat a fer tres parts de la pel·lícula quan hauria bastat amb dues. A la tercera part ha decidit mostrar la gran batalla final que no pot funcionar com a pel·lícula independent i fa que el seu visionat sigui més un tràmit que un plaer per completar la història del Hobbit.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies