No title yet
8Valoració

“… no definir un cos per l’espècie a la que pertany, sinó pels afectes de que aquest és capaç” – Gilles Deleuze

La companyia gallega Macana ha escollit aquesta frase del filòsof francès per encapçalar la presentació del seu últim treball, “No Title Yet”, que han presentat a Barcelona al Teatre Tantarantana. Si la cita no es tractava només d’una font d’inspiració, sinó també d’una declaració d’intencions, podem dir amb certesa que l’han assolit plenament amb aquest extraordinari solo coreogràfic interpretat per Alexis Fernández, que no deixa cap mirada humana indiferent.

Humana, sí. És important dir-ho, perquè és fàcil oblidar, mentre ens endinsem en aquest viatge per les infinites possibilitats del moviment d’un cos humà, que pertanyem a la mateixa espècie que ell. Tot i que el ballarí pren l’escenari completament despullat, vulnerable i honest en tota la seva essència; anirà transformant-se, mitjançant el moviment, una sèrie d’objectes, màscares, i el seu propi ús de l’espai, fins fer-nos creure en les múltiples realitats que dibuixa al llarg del seu recorregut escènic.

Sorprèn la capacitat que té per fer-nos riure alhora que ens deixa amb la boca oberta davant la seva composició de figures i accions impossibles, que es desenvolupen amb una naturalitat indiscutible. Que aquests moviments que requereixen tant d’esforç físic i una tècnica tan afilada semblin naturals, és una de les moltes proeses de la proposta.

Però el que fa de “No Title Yet” una experiència, en el sentit més literal de la paraula, és que va molt més enllà del virtuosisme físic i ens trasllada a una varietat d’espais emocionals i mentals d’allò més imaginatius i alliberadors. Aconsegueix ensenyar-nos el joc en estat pur: el joc que és tan natural pels infants i tan difícil pels adults que ens hem anat establint limitacions, com alts murs que ens aturen la imaginació i frenen els nostres impulsos més vitals.

No title yet Teatre Tantaranta

L’espai sonor encaixa a la perfecció, com un engranatge que activa i dispara les emocions, i que sap utilitzar l’immens poder del silenci com a corrent sobre la qual per navegar-hi amb el vent a favor. En un fragment de la peça en concret, som testimonis d’una explosió encadenada i massiva que, sense més recursos que la veu i el gest, ens fa experimentar tanta o més energia que els millors efectes especials de Hollywood.

Cal felicitar als co-directors Alexis Fernández i Caterina Varela, i també al seu col•laborador en la creació; Vladimir Cruells, per un espai escènic brillant que es va transformant tant amb l’ajuda de Varela, que també llença el so en directe, com amb el propi viatge coreogràfic de Fernández.

I no puc donar aquesta ressenya per acabada sense mencionar un fet realment trist; i és la platea majoritàriament buida davant d’un espectacle d’una qualitat i una validesa aclaparadores. Potser els espectacles sense text tenen un estigma entre el públic majoritari, i humilment espero poder contribuir amb entusiasme a fer desaparèixer aquesta falsa creença. Els espectacles sense text tenen, moltes vegades, més coses a dir que altres espectacles plens de paraules.


Es pot veure a: Teatre Tantarantana
Text: Alexis Fernández i Caterina Varela


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies