Comença l’espectacle. Apareix ella vestida de negre ballant sola amb un focus zenital que la il•lumina. I veus una dona desmanegada, amb uns braços llarguíssims, sense sabates i comences a percebre la força interior, brutal que ens anirà fent arribar. Moviments en el silenci, molt potents: sembla una bruixa! És Maria Pagés amb la peça ‘Óyeme con los ojos’ programada ja als últims dies de Temporada Alta 2015.
Tant balla descalça com amb sabates, amb un bon taconeo, però on excel•leix és en el moviment de cos i braços així com també en la seva faceta percussionista. Així es veu quan toca les castanyoles i quan estableix un diàleg entre la guitarra i els braços, que és un dels punts més interessants.
La posada en escena és molt simple: només les llums emmarquen l’espai, quasi sempre zenitals. En un moment puja la llum mitjançant una lluna blanca per darrera. Però quasi sempre estem a la penombra. Un pèl exagerada, la penombra. D’altra banda, el muntatge en sí no té cap moment de baixada, no perd ritme. És rodó per tots els amants de la música i del ball. No és un espectacle que mirant l’ortodòxia sigui totalment flamenc. Hi ha innovació quant a instruments, tot i que la percussió és totalment flamenca, igualment la guitarra. Hi afegeix un nou element aquesta vegada: recita ‘Palabras para Julia’ de Goytisolo que es converteix en un poema íntim, on intercala alguna altra cosa que poc a poc va agafant un ritme interior que ella ens balla. Trobem un altre bon moment el dels tanguillos de Càdiz, és com una distensió, però amb lletres molt feministes i molt simpàtiques, i torna a parlar, com si sentíssim en Chano Lobato, -que ens feia riure i ens emocionava-, i ens explica la història de la seva àvia Maria Mestres Pintor, catalana de Lleida, que va viure a Sevilla i que li va donar una lliçó d’ètica. D’ètica de la vida o de com viure dignament.
Els músics sens dubte estan a l’alçada de la Maria. I són joves! Ella que ja ha arribat a la maduresa es rodeja de joventut, que li té un gran respecte, fins i tot quan la jalean li diuen: Señora! Violí, guitarra, violoncel i percussió (el farolillo) és molt potent. El violinista (de qui el programa no posa el nom) és un gran virtuós i barreja el flamenc amb el que sembla música clàssica, moruna o zíngara. Un gran encert és haver portat també el violoncel•lista Menem, que és sorprenent com de bé encaixa amb tots en el món flamenc. Guitarra en mans del brillantíssim sevillà R. Lavaniegos amb qui es pot recolzar en el compàs sense cap error. Què dir dels cantaores, els moments en que cantaven a cor extraordinaris com en el moment en que cantaven la tarara amb un diàleg entre tots dos molt interessant.
A nivell de vestuari, les teles que s’ajustaven al cos, tenyides pel taller de María Calderón, donaven molt de joc. Vestits negres i vestits amb un tenyit degradat, que per alguns moments recorda la bandera republicana; un mantón, però que no ho és ben bé, i una brusa negra, que després es treu. I es posa un vestit curt quan ens explica senzillament les seves arrels, com una dona de poble. Moment molt agraït perquè normalment a les bailaoras no els hi veus les cames i aquesta vegada ho hem pogut veure. Finalment, el vestit negre amb gran amplitud, una campana llarguíssima que el va transformant i la va transformant.
El Teatre Municipal és molt grandiloqüent, jo crec que massa per aquest espectacle que requereix tanta intimitat i que és tant senzill. El preu de les entrades a platea a 35 euros va fer que no es veiés gaire joventut. Igualment felicitem Temporada Alta perquè ens han apropat a aquests dos grans innovadors del flamenc: Israel Galván i Maria Pagés.
Envía una resposta