St. Vincent
6Valoració

Fins ara centrat en els curtmetratges, en el seu nou llargmetratge el director i productor Theodore Melfi, comença amb Bill Murray explicant un acudit i acaba amb l’actor cantant una cançó de Bob Dylan. Una manera curiosa d’arrencar i de tancar una pel.lícula en la que entremig no hi passa res particularment original, però si portat amb prou gràcia com perquè “St. Vincent” comenci a treure al cap per les nominacions a premis de cara a l’any que ve.

La historia comença amb l’arribada a Brooklyn de la Maggie (Melissa McCarthy) i el seu fill de dotze anys Oliver (Jaeden Lieberher). Amb la mudança a mitges ja tenen la primera enganxada amb el que serà el seu veí, en Vincent (Bill Murray), un jubilat solitari i rondinaire, amb seriosos problemes amb l’alcohol i les apostes. En ple procés de separació, la Maggie es veu obligada a treballar moltes més hores de les que voldria i deixarà a Vincent a càrrec del seu fill després de l’escola. Així, entre l’home amargat i el nen s’anirà establint una relació de la que cadascun aprendrà a superar les seves pors i problemes.

Una història d’aproximació entre dos elements que semblaven no tenir res en comú i que acabarà redimint i millorant les dues parts que ja hem vist infinitat de vegades. En aquest sentit, el film de Melfi no arrisca ni sorprèn, es mou sempre per terrenys coneguts i autocomplaents, tant en el seu propi desenvolupament com en les sensacions que vol provocar a l’audiència. I ho fa tirant de recursos que si no cauen en el melodrama de manual, el freguen en diverses ocasions.

 

Jaeden Lieberher i Bill Murray a "St. Vincent"

Però “St. Vincent” té virtuts a destacar com el tempo narratiu, l’ús de la música i, per sobre de tot, el casting. El quartet protagonista és l’encert de Melfi per fer sobresortir la seva pel.lícula per sobre d’altres de temàtica similar. En l’apartat femení aposta per un canvi de rols, donant a la normalment dramàtica Naomi Watts el paper d’una divertida prostituta russa amb molt caràcter, mentre que a la generalment còmica Melissa McCarthy li toca la part dramàtica de la dona carregada de problemes a qui li costa encarrilar la seva nova vida. I totes dues se’n surten molt bé en aquestes noves facetes.

Als angles masculins del quadrat hi col.loca a Jaeden Lieberher un nen de cos fràgil i mirada decidida que aguanta bé el tipus davant els seus companys adults. I per suposat, la clau de tot plegat, un Bill Murray que es llueix en un paper que li permet explorar de nou des del sarcasme a aquesta melancolia de poques paraules marca de la casa que ha fet que li ploguessin lloances per papers com el de “Lost in translation” o “Flores Rotas“.

És ell, sobretot, el que fa que un film que no seria més que més del mateix melodrama a l’ús pugi per sobre de l’aprovat i mereixi la pena veure’s i qui sap si fins i tot algun dels dos Globus d’Or als que està nominada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies