La vida lenta és un curiosíssim document de primer ordre –tres agendes-diari que Josep Pla va escriure als anys 1956, 1957 i 1964– sobre les reflexions, aparentment someres, d’un home la necessitat més immediata del qual era sobreviure al tedi, la soledat i la rutina amb la major dignitat possible.
Al pròleg, el filòleg Xavier Pla defineix el contingut d’aquest recull com “un autoretrat sec i despietat, una mena de ‘negatiu’ de la seva vida literària on es [fa] evident la seva altra cara”. La cara més amarga, indubtablement. ‘[D]e vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat’ escriu Pla l’1 de gener de 1956; i enceta amb aquestes paraules un text personal i d’utilitat irrefutablement terapèutica que sovint aconsegueix fer sentir al lector que vulnera amb impudícia la privacitat de qui va escriure un reguitzell de confessions sense intenció de publicar-les.
Escrit amb un estil radicalment telegràfic i a partir de breus paràgrafs, el seu és un relat que combina a parts iguals la descripció superficial d’allò que ha fet aquell dia –i això inclou les nombrosíssimes visites que rebia al seu mas de Llofriu, els seus viatges a Barcelona o a l’estranger, el clima, les lectures o els àpats– amb la confessió, gairebé sempre penosa, d’un estat d’ànim inalterablement precari. Insuportablement obsessionat pel pas del temps, l’autor del Quadern gris diu sentir-se vell abans fins i tot d’arribar a la seixantena i en ocasions se serveix d’un vocabulari hiperbòlic –‘¿Què viuré? ¿Tres anys? ¿Sis anys? No tindré temps de res’ (12 de juny, 1956)– per expressar estats de cansament vital i, fins i tot, de depressió aguda. ‘He pensat molt en la meva situació, que és bastant tràgica,’ escriu el 19 de març de 1956. L’alcohol i l’insomni són, també, dos dels grans protagonistes de les Notes per a tres diaris: ‘Insomni persistent amb l’obsessió sensual –de l’alcohol. Les quintes de tos de la bronquitis. Sensació […] de fàstic general i de depressió extrema’, escriu al desembre d’aquell mateix any.
Són freqüents les al·lusions a “l’exacerbació sensual” de l’autor però, sobre la seva vida sentimental, el document procura dades d’interès desigual segons l’època en què van ser escrites. Per una banda, Pla dedica breus referències a algunes de les dones que veu passar –generalment estrangeres– però ho fa sempre de forma genèrica i extremadament escueta: ‘La noia rossa de 18 anys’ (22 de juliol, 1957). A partir de 1964, però, emergeix amb força la figura d’Aurora Perera (citada, al text, amb el nom d’A.), amb qui l’escriptor manté una relació epistolar intermitent que, lluny de satisfer-lo, sembla aguditzar encara més el seu desgast personal. ‘És una vida que no pot continuar. Llegida la correspondència amb A. Aquesta noia té raó. M’ho he perdut tot –he estat un animal. La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa’ (1 de setembre, 1964).
De forma puntual i en les èpoques de major optimisme, Pla comenta el que ha vist i tira d’ironia: ‘Una senyora […] diu que les fotografies es fan per recordar, més tard, el que hom ha vist. Collonades. Una foto, una vegada vista, ja no es mira mai més’ (23 de desembre, 1957). O bé: ‘Vaig a Palafrugell cap al tard. Veig passar els Reis al Bar Sport amb Medir. Espectacle grotesc’ (5 de gener, 1957). Són els moments de folgança d’una “vida deplorable” i també d’una lectura que aconsegueix afligir, a estones, l’esperit més alegre.
Editorial: Destino
ISBN: 978-84-9710-252-0
Pàgines: 416
Preu: 21,00€
Envía una resposta