Portar a escena el que segurament és el text més icònic de l’autor més icònic de la literatura dramàtica universal és sinònim d’enfrontar-se a contracorrent amb una paret insalvable de prejudicis, de versions prèvies, de records associats i de falses expectatives. Des d’aquells espectadors que n’hagin vist i llegit moltes versions, fins als que creuen, empesos a l’equívoc per la cultura popular, que Hamlet sosté una calavera durant el “ser o no ser,” tots entrem a la Sala Atrium acompanyats d’una ombra silenciosa d’expectatives.
Dit això, i conscient de la tasca heracliana que suposa el simple fet que la posada en escena estigui a l’alçada del text original, la sensació que em deixa aquest Hamlet és que els llenguatges escènics estan mal repartits pel mapa global de les dues hores i vint minuts, que no es fan gens curtes. Com en una bona recepta, tot i comptar amb una gran majoria d’ingredients d’alta qualitat, l’ordre i la disposició sí que n’afecten el producte notablement.
La co-direcció de Marc Chornet (responsable de l’adaptació del text) i Raimon Molins, (que també interpreta el paper principal), té moments de gran enginy que ens aporten una visió nova e inesperada d’algunes escenes. És el cas de les interaccions entre Hamlet i Ofèlia, amb les que els directors ens transmeten una idea nova i molt ben trobada en el text. La resolució d’alguns monòlegs i de l’aparició del fantasma amb la videocàmera, tot i no ser del meu gust subjectiu, també aporta capes de significat al text i és prou resolutiu. Però quan allunyem el zoom per mirar globalment el recorregut dels cinc actes, trobem conglomeracions de llenguatges escènics en alguns sectors i àrids deserts en altres, que dificulten molt que l’espectador es mantingui tens i actiu fins al final.
El nivell de la interpretació és molt desigual; destaquen Clara de Ramon amb la seva Ofèlia i Toni Guillemat , que aporta els somriures a la tragèdia. Doblant com a Poloni i l’Enterramorts (un bombó per qualsevol actor còmic), Guillemat els hi aporta una màgica, tot i breu, vida a l’escenari. En quant a Raimon Molins, cal felicitar-lo per una dicció polida i precisa que ens permet el gran luxe de passar una vetllada escoltant aquest text essencial per a qualsevol amant del teatre. La seva elecció en quant a l’estil de la interpretació, no la comparteixo, però potser és el resultat del seu doble paper com a director i actor.
L’espai escènic, amb la Sala oberta en canal i el públic situat a dues bandes, capta de forma brillant una de les claus dels textos de Shakespeare: la capacitat de generar l’espai amb la força de la paraula actuant sobre l’imaginari del públic. En aquest sentit, tots els actors han fet una gran tasca d’adaptar-se a l’escenari buit i generar-hi la realitat dels personatges.
Es pot veure a: Sala Atrium
Text: Adaptació de Marc Chornet i Raimon Molins
Intèrprets: Clara de Ramon, Marc Rius, Alba José, Raimon Molins, Toni Guillemat i Xavier Torra
Envía una resposta