El Lliure ens va sorprendre la setmana passada amb Dido Reloaded / Go, Aeneas, Go! Un projecte que sorgeix del laboratori d’Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC) en col•laboració amb Neuköllner Oper, Berliner Opernpreis i el propi Teatre Lliure. És una òpera líquida de cambra que combina Purcell amb electrònica per explicar el mite de Dido i Aeneas en la contemporaneïtat. El que es va respirar no deixa indiferent a ningú.
L’Espai Lliure va ser el lloc d’acollida. El públic a tres bandes, amb un escenari que el creuava en diagonal una taula llarga i barroca, minuciosament preparada per sopar. Dues cadires folrades de pell de préssec de color granat: una en un dels caps de la taula, l’altra a l’altra banda. Al fons, hi penjava un teixit translúcid blanquinós prou ample. Dues cadires a cada un dels límits de la tela on hi seurien el clarinet i la violoncel•lista. I amb la llum tènue, comença a sonar. A escena, sonen només sorolls. In crescendo. I de sobte s’hi suma la veu i la presència de María Hinojosa (soprano, Dido). És realment atractiu poder deixar tastar a l’oïda aquest combinat. És poc imaginable encertar el com sonarà i el que et transmetrà. En aquell moment va semblar quelcom sobrenatural, unes ones vingudes d’un lloc desconegut i tant llaminer alhora.
L’espectacle es dividia en dues parts. Dido Reloaded mostrava els maldecaps d’ella que variaven entre l’anhel d’un mateix i el càrrec de tot governant. Aquesta part, tot i ser summament encisadora en un inici, va esdevenir estranya en el seu transcurs. Les actrius-cantants líriques procuraven gestos exagerats i l’espai els hi quedava petit. Va anar decaient en quelcom il•lògic, poc versemblant. Encara que la simbiosi de les veus sublims, els músics i els sorolls, que van esdevenir (si és que es pot valorar així) música electrònica, continuava aguantant l’hora de la primera part. Ara, totalment impressionant la connexió entre tots aquest elements, la partitura que formaven tots junts. Llavors, Go, Aeneas, Go!, va aportar una ambient hiperrealista i contemporani absolut, tot i continuar amb el codi operístic. Un funcionari amb la seva lluita utòpica de la idea d’Europa amb una clara marca d’euroescepticisme. L’espontaneïtat, frescor i realitat (també aportada per Anna Alàs i Joan Ribalta, ambdós molt convincents a tots nivells) d’aquesta meitat del díptic obria tot un món força desconegut en l’escena espanyola.
Les ànimes encarregades d’aquesta creació única amb una projecció de futur enorme són Raquel García-Tomás, Xavier Bonfill, Octavi Rumbau i Joan Magrané com a compositors; Cristina Cordero com a llibretista; i Jordi Pérez Solé com a director d’escena. I la següent remesa ja els enganxa: Marc Angelet amb Clara Peya; Jordi Oriol i Carles Pedragosa; Marc Artigau junt amb Lucas Peire; i finalment Helena Tornero i Mischa Tangian. L’OBNC repeteix experiència per promoure el naixement de noves peces líriques d’autoria dels joves creadors d’aquí. El tema proposat (que ja s’ha engegat la maquinaria en un seminari que va tenir lloc durant cinc dies) és el mite de Carmen. Per l’estrena d’aquests s’haurà d’esperar fins l’estiu/tardor del 2015. Moltes ganes d’escoltar obres com aquestes que et sorprenen a cada moment que avancen.
Es pot veure a: Teatre Lliure
Intèrprets: Anna Alàs i Jové, María Hinojosa, Joan Ribalta, Víctor de la Rosa, Cèlia Torres.
Envía una resposta