“Los políglotas” de William Gerhardie

2014-12-02

9.5Valoració

Bones notícies: l’editorial Impedimenta posa fi a una sorprenent “llacuna” editorial al nostre país amb la publicació de Los políglotas; una obra mestra barroca, imaginativa i delirant, signada per William Gerhardie, un talent majúscul que evoca l’esperit tragicómic d’Antón Chejov.

Va ser admirat per escriptors com Edith Wharton, H. G. Wells, Katherine Mansfield, Evelyn Waugh –qui va arribar a escriure “jo tenia talent; Gerhardie era un geni”–, Graham Greene i, més endavant, William Boyd; sens dubte el seu més gran valedor contemporani. William Gerhardie va ser durant molt temps una mena de rara avis literària que només alguns connaisseurs semblaven ser capaços de gaudir; un impressionant talent, catalogat de manera una miqueta reduccionista com a “escriptor per a escriptors”, que afortunadament ha tornat a ocupar el lloc que li correspon entre un molt més nodrit grup de lectors, gràcies a la reedició internacional d’obres com Los políglotas o Futility. Incomprensiblement, les seves obres van romandre als llimbs editorial durant gairebé quatre dècades, fins que l’obstinació d’admiradors irreductibles com Boyd va aconseguir que la seva obra tornés feliçment a les llibreries. Per això és una magnífica notícia que la sempre exquisida Impedimenta s’atreveixi a editar, amb el bon gust habitual, aquesta obra en una cuidada traducció de Martín Schifino.

Los políglotas és una mostra superlativa del talent de Gerhardie: un reguitzell gairebé infinit d’imatges literàries brillants, una llista de personatges excèntrics i situacions deliciosament absurdes, una predilecció per l’humor nonsense i el deliri ben entès, una prosa embriagadora que remet a altres superdotats com el Vladimir Navokov d’Ada o el ardor, amb qui se li sol comparar en la majoria de recensions. Los políglotas es gaudeix com un monument a la novel·la de vocació eminentment moderna, com una diatriba contra la previsivilitat argumental de tantes obres del cànon. El talent de Gerhardie per ser tremendament britànic i al temps un escriptor gairebé “galàctic” es fa patent en aquest gojós artefacte que esclata en una sèrie de derives narratives i situacions sovint imprevisibles que conjuminen cosmopolitisme i sensualitat, barroquisme i precisió anglosaxona. Ell mateix ens dona mostres de la seva voluntat juganera i una miqueta “*dinamitadora”, quan afirma coses com “És fatigós retratar gent real en una novel·la. Si vostès estiguessin aquí amb mi –o poguéssim donar-nos cita d’alguna manera– els transmetria en un obrir i tancar d’ulls la personalitat del major Beastly, per mitjà d’una representació visual. Per desgràcia, fer alguna cosa així no és possible”.

Però no m’agradaria que, per les meves paraules, segurament maldestres, concloguessin que Gerhardie és una mena de postmodern avant la lettre, lliurat a la construcció de brillants focs d’artifici. Ben al contrari, les seves obres amaguen un intrigant caràcter moral –encara que es tracti d’una moral poc convencional– que ens remet a la millor tradició de les morality plays anglosaxones i encara abans als relats al·legòrics de la tradició clàssica En Las memorias de Satanás –un llibre que friso per llegir–, coescrit amb Brian Lunn, el Diable és presentat com un aplicat col·laborador diví que cuida del poc disciplinat ramat de la Humanitat. En Los Políglotas, les successives estampes dels europeus en l’exili evoquen un món en descomposició hil·larant i de vegades ombrívol, marcat per diversos fets tumultuosos com La Primera Guerra Mundial o La Revolució Russa. Llegint aquest llibre, emprendran un viatge fascinant encara que sens dubte incert (així són els millors viatges literaris); un recorregut al·legòric com el de La nau dels bojos, protagonitzat per una galeria de “rars” de tota condició, que evoquen el desconcert amorós i el caos d’entreguerres. Facin-me cas i llancin-se a per aquesta obra mestra que ja no hauria de seguir sent desconeguda ni un minut més. No se’n penediran.