Misántropo
9Valoració

El Teatre Lliure de Montjuïc acull una gran versió d’El misantrop de Molière, adaptada per Miguel del Arco. ‘Misántropo’, obra provinent de Madrid, compta amb un gran elenc d’actors i és portada al segle XXI en forma de comèdia hilarant. Un gran retrat de la societat espanyola amb paraules del segle XVII.

És un clàssic que qüestiona l’honestedat i si és factible o no la veritat. El protagonista, Alcestes, anhela viure en la veritat i sinceritat absoluta, tant quant ell es dirigeix cap els altres com quan els altres ho fan cap a ell. És una lluita constant i que es farà infinita. Infinita perquè la veritat absoluta és inviable, sinó la mentida seria una paraula sense un sentit i significat pràctic i llavors aquesta obra seria inexistent.

Tot passa en una festa d’empresa, però no en la festa en sí, sinó en el carreró fosc i merdós posterior del local. Bàsicament al lloc on es surt a fumar. El lloc escènic és fixa i per allà hi circularan els personatges d’un amb un, de dos amb dos, i així anar fent, tot resolent els diferents conflictes que genera l’honestedat del propi individu (Alcestes), i les conseqüències d’aquest.

De les propostes que ha anat portant Miguel del Arco, aquesta és definitivament la millor. Es nota la precisió en el ritme frenètic, amb el que fa quallar un tot, i es fa present també, la precisió,en cada una de les accions que es juguen dalt de l’escenari. No sé si ho tenia claríssim o no cap on concretament ho volia enfocar, però l’ha ben encertada. La versió és molt espanyola i molt bona. Sorprèn positivament com ha aconseguit adaptar el text meravellós de Molière en el lloc al qual pertanyem. Sembla que a vegades ens faci vergonya la combinació dels grans textos amb la realitat d’Espanya en la que vivim. Però cal dir que els resultats són tan dolços com amargs, i aquest contrast és màgic i agrada. Així, la direcció també l’ha maniobrat tot assolint un conjunt harmònic. I l’harmonia fa que sigui bell allò que observem a la Sala Fabià Puigserver.

Misantropo Teatre Lliure

Els actors. Quina gran conjunció que tenen. Formen un grup espectacular del qual cap cau. Tots hi són sempre dins el vaixell i s’agraeix tan des de platea com suposo des de l’escenari. Naveguen junts i aquest fet els porta a port. Cap falla, tots estan estupendos: Elejalde, Lennie, J. L. Martínez, Montilla, Paso, Prieto i Suárez.

A nivell d’escenari també és veritat que l’escenografia d’Eduardo Moreno, per sí sola, és molt potent, però ja amb la combinació de llum i so és una bomba. La versatilitat de l’espai, tot i ser fixa, dóna lloc a les projeccions que ens transporten cap a diferents espais interiors del protagonista o bé imaginaris, que en qualsevol cas enriqueixen el conjunt de l’obra d’art i per res frenen el batec que condueix l’espectacle.
Molt extremadament recomanable aquesta proposta que ens arriba des de Madrid i que no l’hem d’evitar pel lloc d’on prové, els estereotips fan mal. Aquesta producció fa petar de riure tota la platea.


Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Molière
Intèrprets: Israel Elejalde, Bárbara Lennie, José Luis Martínez, Miriam Montilla, Manuela Paso, Raúl Prieto, Cristóbal Suárez.


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies