Trash: Ladrones de esperanza
9.5Valoració

A “Trash: Ladrones de esperanza”, Stephen Daldry, el director de “Billy Elliot”, adapta una novel·la d’Andy Mulligan per dur-nos un film trepidant i una aventura juvenil al més pur “Slumdog Millionaire”

Després d’una persecució policial el fugitiu llança la seva cartera al buit, caient a un camió de les escombraries i acabant en un enorme abocador als afores de Riu del que malviuen centenars de persones rebuscant. Ráphael i Gardo, dos “meninos” de catorze anys la troben; dins alguns bitllets, document d’identitat, fotografies, un cartró de loteria, una clau… Al poc es presenta la policia en un gran desplegament amb intenció de trobar-la, oferint una recompensa per ella. Els nens, sospitant que pugui amagar una cosa una mica més important, amb l’ajuda de Rat (el Rata) emprenen la recerca del misteri existent. Perseguits per la policia en una frenètica carrera per conèixer el seu secret, els tres nens comptaran amb l’ajuda d’un sacerdot i d’una cooperant nord-americans instal·lats a la ciutat-abocador.

Encara que ambientada en una favela de Rio, no és un film naturalista a l’estil de “Ciudad de Dios”. Recorda més a la història dels nens de l’abocador indi d’”Slumdog Millionaire”. Comença amb un ritme trepidant en una persecució i caça a un subjecte que fuig, però no és un thriller a l’ús. Perquè “Ladrones de esperanza” és abans de res una novel·la d’aventures amb tots els ingredients del gènere: nens desentranyant un misteri, a la caça del tresor, uns malvats perseguint-los, uns adults en els que es recolzen, un cor noble, molta aventura i abans de res molta amistat. Un cant a l’amistat, a la companyonia, a la lleialtat, a l’entrega i al compromís amb els teus en uns llaços de camaraderia que es van estrenyent a la vergada que es complica la trama.

Trash: Ladrones de esperanza

Fàcil identificar-se amb els protagonistes recordant aquells herois de llibres juvenils d’aventures resolent misteris com aquella saga de “Los cinco” o aquest gènere de pillastres i murris que entronquen amb els “Rinconete y Cortadillo” de Cervantes, el Manuel barojià de la saga “La lucha por la vida” o l’Oliver Twist de Dickens. Encara que jo sempre vaig preferir a Huckelberry Finn , l’inseparable amic Tom Sawyer de Mark Twain.

Com a aventura juvenil els personatges estan molt marcats, sense aprofundir en més complexitats internes emmalaltint de certa innocència perfectament justificable en la proposta. Només els moments dels nens parlant a càmera bussegen una mica més en els mateixos.

La meravellosa banda sonora composta per Antonio Pinto que al costat de la música ambient va acompanyant els moments més frenètics o desesperats dels personatges, compta amb una sèrie de temes fantàstics cantats a cop de rap, rock, brasilera…per on es cola l’ànima d’aquests.

Mostra un cant a la felicitat, al vitalisme i llibertat del que res no té i res no deu. Com a “superherois de barri”, de favela en aquest cas, els protagonistes corren, s’enfronten, grimpen, salten, repten, deixen missatges i s’amaguen, apareixen i desapareixen en sigil, no estan però han estat…dissenyen plans, fugen, pateixen violència, ballen, riuen, se la juguen, arrisquen, aposten …

Encara que alguns moments de la trama es resol de forma una mica simple i emmalalteix de certa ingenuïtat pròpia de novel·la d’aventures, aquesta enganxa i entreté des del principi animant a l’espectador a voler saber què amaga aquesta cartera i quins secrets pot desvetllar dels personatges malvats que són capaços de corrompre policies disposats a matar per ella.

Trash: Ladrones de esperanza

En tota una gimcana, un joc de pistes que porta als tres nens per diferents escenaris de Rio de Janeiro, l’amenaça i el perill al que s’enfronten convida a parar i rendir-se. Cobrar la recompensa, salvar la vida. Per què seguir? Perquè es tracta del correcte, recorda un dels nens. I aquesta és la clau que fa que una novel·la juvenil d’aventures portada a la gran pantalla cobri una dimensió diferent i encara que no perdi aquest caràcter, el transcendeixi. I li permet dibuixar formes i colors i cares. I canviar el focus de les escombraries (“Trash”), i posar-ho més en els lladres de l’esperança.

Perquè l’escenari on es desenvolupa sí és molt real. Ni les faveles, ni els milers de nens que com a rates rebusquen dia rere de dia en les escombraries en tantes parts del globus són part d’una història d’aventures. Són feridorament reals. Perquè la corrupció política i institucional estan a l’ordre del dia. Perquè l’abús i la violència policial al servei de màfies corruptes que utilitzen la política com a instruments pel seu poder se segueixen cobrant víctimes reals. Perquè les pallisses i les tortures segueixen existint. Perquè més de quaranta estudiants recentment a Mèxic tampoc es van detenir i van pagar per això amb la seva vida.

Perquè rescatar els llaços que ens uneixen, recolzar-se en l’amistat, el lliurament, l’amor i la justícia no són solament de contes d’aventures. I no deixar-se comprar, vèncer la por i enfrontar-se si és necessari posant per damunt la dignitat, la denúncia i la recerca de la veritat es fa imprescindible i en definitiva es tracta del correcte.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies