Aquesta entrevista podria haver estat real i feta un novembre d’algun any a Färo, Suècia. Però no ho és de real. Amb ella engeguem una nova secció, “L’entrevista impossible” que farem a persones (inicialment seran directors) que ja no estan entre nosaltres o personatges de la ficció. L’entrevista s’ha basat en dades reals de la biografia d’Ingmar Bergman.

De placidesa quasi bé angoixant a Färo només hi ha tres coses: farallons, aigua i Ingmar Bergman. Gairebé resulta una extensió de la seva personalitat. La seva casa, construïda després de rodar la seva obra mestra “Persona” (1966), es troba envoltada per un reixat i per la natura de l’entorn. De fusta i pedra, gens vistosa, convida a la tranquil·litat i l’assossec. En arribar obre la porta el mateix Bergman custodiat per infermeres. Abrigat amb una bata de pelfa i veu trencada ens ofereix te calent mentre ens asseiem al sofà més proper. Bergman deixa un llibre sobre la taula. Les paraules de Shakespeare ens aguaiten. De sobte un gat blanc de pèl fi travessa la taula…

Li agraden els animals?

Doncs sí, m’agraden molt. Vaig tenir un gos amb Liv Ullmann durant el nostre matrimoni. Però en separar-nos i ella marxar se’l va emportar juntament amb la nostra filla. Ara tinc un gat luterà i un gos agnòstic (riu). M’agrada la seva companyia…

Veig que són animals declarats…

Sí. Sembla que tots necessitem una definició, no creu?

És possible. Definicions i companyia, i a vostè no li falta de res, viu amb quatre infermeres…

Començo a ser massa gran. Elles s’encarreguen de fer el meu dolor més passatger. M’ajuden molt. Quan la meva esposa va morir em vaig sentir perdut. Ingrid Von Rosen ho era tot per a mi. Tinc ganes de torbar-me amb ella de nou.

Té por a la mort?

Hi he pensat molt a llarg de la meva vida, de fet és el que he intentat solucionar amb les meves pel•lícules.

I ho ha aconseguit?

Vaig deixar l’adolescència tard, sap? Als cinquanta-tres anys. Vaig créixer de cop, sense intervals. Havia d’ordenar massa coses en el meu cap. Aleshores ja m’havia divorciat quatre vegades i tenia vuit fills.

No és poca cosa…

Doncs no. I he de reconèixer que no ho vaig fer massa bé amb la família. Però em fa feliç que els meus fills siguin en aquest món. Ara gaudim d’una bona relació i ells i els seus propis fills em visiten sovint. Fins i tot Liv em ve a veure i m’abraça sempre.

Té vostè fama de ser afectuós…

Ho sóc. M’agraden les abraçades, són el millor remei pels mals. De nen no vaig gaudir d’un ambient massa càlid ni familiar. El meu pare era pastor luterà i la meva mare infermera. Els meus pares estaven massa ocupats en donar una imatge a l’exterior que en estar per nosaltres (pels meus germans i per a mi). Era un ambient molt tibant i asfixiant. Amb dinou anys em vaig barallar amb el meu pare i vaig marxar de casa…

És el que recorda de la seva infantesa?

De nen era més íntegre que ara. Quan comencem a créixer ens espatllem.

Quina pel·lícula li ve a la memòria?

“La bella negra”. Una pel·lícula sobre un cavall. La vaig veure de petit. Anys després, la meva tia, una dona adinerada, li va regalar al meu germà un projector. I al meu germà el cinema no li interessava massa, així que li vaig canviar els meus soldats de plom pel projector.

Va ser un bon canvi?

Vaig perdre batalles… però vaig sortir guanyant.

I als seus pares, els agradava el setè art?

No especialment. Va ser cosa meva. Els meus pares esperaven que fos sacerdot però em vaig convertir en director de cinema.

Per cert, ens hem fixat que està llegint Shakespeare…

Sí. “Macbeth”.

Triï una adaptació d’aquesta novel·la.

Trono de sangre” d’Akira Kurosawa.

Per què?

Sempre he admirat el seu treball… Encara que no pels crits dels actors, per descomptat.

Deixi’s de crits i murmuris…

(Riu) Següent!

Una pel·lícula predilecta.

La carreta fantasma” de Sjöström. Victor treballava tot allò que m’interessava: la mort, la religió, el pagà… I el seu treball amb la imatge és veritable poesia. De jove vaig començar amb passatges d’angoixa. Tot en la meva vida em va portar a explorar les pors i la mort. I Sjöström va ser per a mi un referent.

Ingmar Bergman

Bé… i la parella! És vostè considerat un dels directors emblemàtics del matrimoni.

El matrimoni té conseqüències: bones i dolentes.

Què recorda del seu primer compromís?

Quan em vaig casar amb Else tot va començar amb entusiasme, fins que la il·lusió es va quedar pel camí.

Per això va fer “Un verano con Monika”?

Possiblement. En aquesta pel·lícula tracto l’amor de joventut. Tot sembla meravellós fins que arriben els problemes. Amb quina facilitat s’enfonsa tot! Això em va passar sovint, fins que va arribar Ingrid.

I amb ella va arribar el color?

En tots els sentits. Ella em va apaivagar l’ànima. I el meu cinema també va canviar: “Gritos y susurros”, “Cara a cara”, “Fanny y Alexander”… Vaig deixar el B/N enrere.

Digui’m una cosa, el B/N era una aposta estètica o hi havia quelcom?

Quan era petit el meu pare em renyava sovint. Quan el càstig era molt sever em tancava en una habitació a les fosques. Temia la foscor com no s’imagina! Un dia vaig trobar una llanterna i la vaig amagar a l’habitació on el meu pare acostumava a tancar-me. A partir d’aquell moment els càstigs van canviar. Quan em tocava passar pel calvari agafava la meva llanterna i projectava la seva llum contra una paret… Imaginava que estava al cinema.

La seva llanterna màgica.

Exacte. He tingut moltes llums projectades, sobretot en les meves pel·lícules.

Amb qui li agradava treballar?

Max Von Sydow és esplèndid. Liv Ullman, un àngel. I Harriet Andersson l’actriu més salvatge que jo hagi vist mai. D’un erotisme aclaparant. Amb ella vaig viure tres anys explosius.

I Sven Nykvist?

Ui, Sven. Ens va passar com a Federico Fellini amb Nino Rota. Ens vam conèixer i ja no ens vam separar. Teníem massa en comú… En tots els sentits. Ens costava estar a casa, sempre treballant a deshora. La seva fotografia era d’un realisme i senzillesa extraordinaris.

Com la seva obra…

Bé, em costa parlar del que faig, però… imagino que sí. Des que vaig dirigir teatre a la universitat volia explorar la complexitat de l’ànima humana. I a això m’he dedicat, crec.

Li agrada desembullar?

No sóc molt donat a la costura (riu). M’agrada l’antroponímia…

En aquest cas he de dir-li que el meu pare em va posar el meu nom pel títol d’una de les seves pel·lícules…

Beneït sigui el seu pare!

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies