Juli Cèsar. Trossos

2014-11-27

9.6Valoració

Aquest cap de setmana al Festival Temporada Alta de Girona la protagonista ha estat la creació contemporània. Entre les múltiples propostes: Juli Cèsar. Trossos. dirigida per Romeo Castellucci, un dels grans directors escènics de les últimes dècades.

La proposta parteix de la polèmica versió de Juli Cèsar de William Shakespeare que Castellucci va realitzar fa disset anys. En aquest cas, Castellucci recupera i fa evolucionar el fragment del discurs de Marc Antoni després de la mort de Cèsar al Capitoli.

Es tracta d’una proposta que va més enllà d’allò convencional. El teatre, el cos humà i la vida mateixa formen part d’aquesta sorprenent performance que es va presentar a l’espai dessacralitzat de l’Església de Sant Domènech de Girona.

Un dels passatges més increïbles de l’obra Juli Cèsar de Shakespeare és el duel dialèctic i la reflexió sobre la retòrica que s’esdevé entre Brutus i Marc Antoni després de l’assassinat del Cèsar. Brutus és un home honorable (o això sembla) i es dirigeix al poble per intentar justificar el què acaba de passar. Cèsar era perillós al seu parer i podria haver sotmès el poble sota una dictadura, pel què sembla que la seva mort s’ha esdevingut com a salvavides per als ciutadans de Roma. Brutus parla en nom de la raó, tot el contrari que Marc Antoni, un dels grans amics de Cèsar que lamentarà la seva mort davant tota Roma i encendrà els seus cors i les seves armes contra aquells que han mort el gran Cèsar. La raó versus l’emoció. ¿Qui guanya?

En aquest cas, Castellucci ens sorprèn amb un viatge a la humanitat més crua i profunda. Introduint-se un fibroscopi pel seu nas fins la gola, un actor farà fa un discurs presentant-nos a la figura de Cèsar mostrant el seu aparell fonador en directe. La projecció de la seva epiglotis i les cordes vocals en directe, esdevindran un aterridor personatge. Cèsar és un gegant vestit de vermell, un home que trepitja i sona de forma esfereïdora. La seva mort portarà al poble (i al públic) a l’astorament. De sobte, un individu baixet i vell, la fragilitat en persona (amb la saviesa a les espatlles), pujarà al púlpit per fer el seu discurs. És Marc Antoni, interpretat per un magnífic Dalmazio Masini. La seva veu és trencada, rugosa, airejada. ¿És una veu? El que sentim és fruit d’una traqueostomia feta en la part inferior del coll de l’actor. La veu despullada de la seva pròpia gola. L’actor, que va patir un càncer fa anys, ens explica el seu dolor per la mort de Cèsar a través de la seva ferida.

Un treball des de la paraula, les imatges, els sons i la cruesa de la posada en escena que ens porta a reflexionar sobre la persuasió de la retòrica. ¿Què ens convenç? La ferida. El viatge de la paraula a l’anatomia que és la base d’aquesta paraula. La paraula és carn. La paraula és la ferida. La ferida parla per sí sola.

Pura humanitat posada en acció en la reunió de la comunitat en el fet teatral. Una arrencada d’entranyes de l’espectador que en un tres i no res es veu immers en un mar de sensacions contradictòries que porten a dir: sí. Sí senyors. Això és teatre. És art. És vida. És poesia.