Temporada Alta 2014 acull el duo per excel•lència del panorama teatral català: Nao Albet i Marcel Borràs. Los esqueiters és la peça que estrenaven divendres passat a El Canal e Salt amb la sala ben plena. Ben plena d’un públic que feia que es respirés un ambient diferent al que un es troba en els espectacles de producció catalana més corrents.
Que mai, Nao i Marcel, deixin de jugar amb l’escenari. Generen interès amb allò que toquen, allò que fan i el que deixen de fer. Són els autors i directors d’aquesta peça que està entre la performance alhora que dóna sensació de work in progress. I que no és pas dolenta l’etiqueta d’un work in progress, doncs el contrari, ben bo per qualsevol de poder tenir l’oportunitat de gaudir-ne. Dic que ‘dóna la sensació’ perquè té quelcom que pot anar més lluny, però tot i així és una obra ben acabada i perfilada: té estructura, té un inici de show molt pulcre i potentíssim, té actors-skaters, té actors-músics-directors, té un final (estrany, però final), té moviment, i tot t’arriba. I és que és des d’un punt de partida senzill però treballat des de moltes cares. Especialment es potencia la cara coreogràfica, en mans d’Anna Hierro. Molt estimulant. Molt. I és que el moviment és expressiu per si sol, sense dotar-lo d’una intenció pensada. Igualment ho són els esqueiters, i que en aquesta peça passen, a més, a ser actors. T’arriben perquè són qui són i ens mostren el seu ser. Potser la manca d’intenció en aquests dos elements tan imprescindibles de la peça deixen que es provoqui una intenció total de l’espectacle.
L’escenari és quasi buit. A l’esquerra una pila de taules de skate desmuntades i una rampa. A la dreta una plataforma no massa gran amb rodes i una piscina quadrada de plàstic blau (no sé perquè, no s’utilitza, tampoc molesta, però hi és). Al centre, la música en mans dels directors darrera de micros, piano, bateria i sintetitzadors, versionant molt encertadament composicions de BadBadNotGood. Els esquieters amb els seus skates. I llavors les coreografies (amb o sense skate), basades, o no, en els moviments dels esqueiters, i els textos. La paraula: de forma individual, presentacions de cada un des de diferents punts, sobre la vida d’ells en relació amb el seu skate; i de forma més col•lectiva, tirant cap a quelcom filosóficosocial, amb textos punyents que els defensen de manera immillorable. Cada un amb el seu idioma i subtítols, és clar, però que algun decidirà no respectar i saltar a la improvisació fins al punt de qüestionar davant dels propis directors: “They wanted us to do contemporary dance?! What can I say…”. I tot flueix. Perquè s’ho poden permetre. Perquè no enganyen a ningú. Simplement són i et fan sentir.
El resultat és un muntatge que dóna lloc a la reflexió sobre la llibertat fruit de l’encreuament entre l’intelectualitat amb l’skate. Bàsicament patinen i et fan lliscar entre “El coneixament us farà lliure” (Sócrates) i “Patinant em sento lliure” (Skater), i coincideixen en moments com “Per desembarcar a l’illa de la saviesa cal navegar en un oceà d’afliccions” (Aquesta sí, Sócrates).
El Hail Sky (és com un ‘tornar a néixer’) el porten integrat de per sí, però cada cop el saben viure i reviure més i més. De segur que de la mà La Brutal i el Grec 2015 s’aniran enfilant cel amunt fins a brotar i renéixer tants cops com falta faci en espais de la ciutat comtal i d’altres llocs on la corrent els porti. S’ha d’estar atent per no perdre-s’ho.
Es pot veure a: El Canal
Text: Nao Albet i Marcel Borràs
Intèrprets: Kristina Westad, Alfredo Baccetti, Mike Deal, Dallas, Nao Albet i Marcel Borràs
Envía una resposta