Jimmy's hall
4Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Ken Loach, torna a les nostres pantalles amb l’enèsima història de l’idealista incomprès, sotmès i assetjat pel clergat i el poder polític imperant.

A “Jimmy’s Hall” explica la història real de James Gralton (Barry Ward), activista i líder comunista irlandès que va portar el jazz i la cultura a una petita ciutat irlandesa en els primers anys 30 i que es va convertir en l’únic deportat polític de la República d’Irlanda. En 1932, després de 10 anys en els EUA, Jimmy torna a la seva Irlanda natal per ajudar a la seva mare en la vella granja. Encoratjat per la joventut del petit poble i per un vell amor, Oonagh (Simone Kirby), decideix reobrir “The Hall”, centre social on els veïns es reunien per aprendre a ballar, pintar, estudiar o, simplement, parlar. Empresa que es toparà amb la reticència del clergat i els terratinents locals.

La pel·lícula retrata les tensions entre l’Església Catòlica, l’estat i el moviment republicà en el qual Jimmy militava fins a la seva emigració als EUA. Aquests últims pretenen que l’altre hora capdavanter comunista es torni a involucrar en la lluita contra els poders fàctics en pro del vilipendiat i sotmès populatxo.

Tenim desnonaments, una casa ocupada i un jove i atractiu inconformista que pretén omplir la tediosa vida dels pobletans de música i ball (“Footlose”?). Vist així, semblaria una història que, perfectament, podria situar-se en els nostres dies (potser obviant la part “footloosera”)

jimmyhall1

Loach, lluny del que ens té acostumats, no se centra en la lluita de classes o la tensió política. Prefereix posar el focus en la intolerància de l’Església abans de res allò que soni a nou (la música negra que el protagonista importa d’allèn els mars, per exemple)

Res nou sota el sol. Les interpretacions moderades però correctes. La història, que no acaba d’aprofundir ni en les “tensions soci-polítiques” ni en la lluita personal del protagonista per reobrir “The Hall”, es torna amable i sense “mullar-se” massa.

Mentre esperem la propera proclama del director britànic, la situació soci-econòmica actual sembla requerir-ho, gaudim d’aquesta espècie de “biopic” descafeïnat de Jimmy Gralton (his name isn´t Joe).

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X