Un magnífic concert, d’esperit indubtablement romàntic, el que ens va oferir aquest cap de setmana passat una Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en plena forma, comandada per un director especialment estimat pels afeccionats, Emmanuel Krivine, acompanyat en aquesta ocasió del portentós i jove viola Amihaï Grosz.

Com ja és habitual, el concert d’aquest darrer cap de setmana va començar de forma espléndida amb una composició del nostre admirat Benet Casablancas, compositor resident a L’Auditori. En aquesta ocasió, l’orquestra va escometre una brillant i matisada interpretació de la seva Obertura Festiva, una reescriptura en clau simfònica de la peça de càmera Dance, Song and Celebration (2012), en la qual batega l’esperit entremaliat i el sentit de l’humor del gran Xavier Montsalvatge, tan admirat per Casablancas.

A continuació vam poder escoltar una extraordinària versió de la quarta simfonia, coneguda simplement com la “Italiana”, de Felix Mendelsshon, servida per una OBC en estat de gràcia, dirigida a més per un vell conegut del public de L’Auditori, el director d’origen rus Emmanuel Krivine, de qui ja havíem tingut l’oportunitat de gaudir aquest passat octubre. Sens dubte, aquesta composició és una bona mostra del talent sofisticat i cosmopolita del hamburgués. Com els seus admirats Johann Wolfgang von Goethe i Georg Friedrich Haendel, Mendelsshon, en el decurs dels seus viatges, es va deixar seduir pels bells paisatges, la brillant llum natural i el tarannà càlid i vitalista del poble italià. Aquest antic nen prodigi va extreure en aquesta obra tota la mesura del seu talent creant una música delicada i profundament harmònica, que evoca amb precisió descriptiva el seu entusiasme davant el paisatge mediterrani. L’OBC va saber fer justícia a tot el geni del creador amb una interpretació que va arrencar la primera cataracta d’aplaudiments de la nit.

Emmanuel Krivine

Després del descans, la “festa romántica” va continuar amb la interpretació d’Harold a Itàlia d’Hector Berlioz. L’obra correspon a un període relativament feliç en la tempestuosa vida del francès, quan, casat amb la seva adorada Harriet Smithson i instal·lat a París, gaudia d’un merescut reconeixement com a compositor, i també com a enginyós articulista dels diaris parisencs. Harold a Itàlia va ser una obra encarregada pel virtuós Niccolò Paganini –per qui estava concebuda la part de viola–, que adaptava l’obra de Lord Byron Childe Harold. En ella observem els característics canvis emocionals sobtats de naturalesa indubtablement romántica, habituals en la música de Berlioz. Harold és, en certa forma, la pròpia representació del seu creador, la música del qual evoca el seu temperament somiador i dionisíac, però també sovint sulfurós i arrauxat. L’OBC va brillar a gran altura en una revisió de l’obra que va comptar amb el talentós i molt jove intèrpret de viola Amihaï Grosz, qui va captivar al públic amb la seva precisió i delicadeza a l’instrument. El públic va saber agrair-ho com en les grans ocasions, amb una tancada ovació.

Amihaï Grosz



Concert a l’Auditori. Dissabte 15 de novembre de 2014.

Benet Casablancas. Obertura festiva. Homenatge a Montsalvatge (2013) 1ª audició
Felix Mendelssohn. Simfonia núm. 4 en La major, op. 90. “Italiana” (1833)
Hector Berlioz. Harold a Itàlia, op. 16 (1834)


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada