Orígenes
7Valoració

El nordamericà Mike Cahill s’ha convertit en el nou noi mimat de Sitges. Al 2011 aterrava al festival amb el seu primer llarg de ficció “Another Earth” i després d’enamorar públic i crítica se’n tornava cap a casa carregat de lloances i amb el premi per la seva actriu principal Brit Marling. Aquest 2014 hi tornava amb el segon film i a la maleta va haver de fer lloc pel guardó a la Millor Pel.lícula a Competició.

Cahill segueix en la línia de barrejar drama personal i ficció, però aquesta vegada fent un pas endavant en el plantejament de les dualitats entre ciència i misticisme. A “Orígenes” (”I Origins” al original fent un joc amb la pronuncia en anglès i la trama), segueix l’Ian Gray (Michael Pitt), un jove investigador especialitzat en biologia molecular amb un marcat interès per l’ull humà que inicia una investigació per descobrir-ne els orígens acompanyat de la seva ajudant de laboratori (Brit Marling). A la vegada, la seva obsessió per fotografiar iris humans el portarà a conèixer l’amor amb la Sofi (Astrid Bergès-Frisbey), una noia amb uns ulls singulars que li obrirà les portes a una visió menys científica de la vida.

Així doncs, com en la seva anterior proposta, Cahill torna a explorar les dicotomies entre els grans misteris i l’íntim d’una experiencia personal. A “Another Earth” ho feia d’una manera potser més etèria i desdibuixada, partint d’un fet “científic” extraordinari per centrar-se en la figura de la seva protagonista. Aquí gira les tornes i és la vivència del protagonista la que li permet elucubrar sobre fets globals, enfrontant ciència i mística, raó i fe. Un pas atrevit que dóna a “Origenes” una dimensió que l’allunya a estones de la modesta proposta indie que era la seva predecessora.

 

Michael Pitt i  Astrid Bergès-Frisbey a "Origenes"

Però tot i la seva ambició de plantejament que a alguns els portarà a pensar que està davant d’un discurs new age massa impostat, “Origenes” torna a ser una cuidada mostra de com es pot fer ciència-ficció interessant sense enormes pressupostos. Una pel.lícula amb la que cal més apropar-s’hi entrant sense complexos al joc amb un esperit de “i sí…”, que no pas veient-ho des d’una postura freda de receptor d’un discurs que vol convèncer-nos d’una idea surrealista.

Cahill roda el seu film amb cura tècnica i poètica visual, alternant la fredor científica d’alguns fragments amb la bellesa estètica d’altres, posant així en contrast les dues vessants que confronta. I, tot i el contemplatiu de molts enquadraments, sap imprimir un bon ritme a la història i anar avançant amb elegància i bons punts de gir per arribar allà on vol.

En la part interpretativa torna comptar amb la solvència de la protagonista de “Another Earth”, Brit Marling, un Michael Pitt més que correcte i la guapíssima actriu nascuda a Barcelona Astrid Bergès-Frisbey, tot un encert per conduir la part més somiadora del film. Entre els tres composen un triangle ben compensat entre els diferents enfocaments que planteja la història.

Els ulls són el reflexe de l’ànima? Fins i tot als més escèptics, Cahill us farà dubtar de la resposta. Aquest és un d’aquells casos en que en sortir del cinema el primer que us vindrà ganes de fer és anar-vos a mirar els vostres en un mirall. I sinó, ull al pròleg del film, en una divertida seqüència final que posa el punt sobre la teoria plantejada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X