“Dos tontos todavía más Tontos” (“Dumb and Dumber To”) arriba als cinemes. Sí, és la continuació de l’èxit de Jim Carrey i Jeff Daniels “Dos tontos muy Tontos” de fa 20 anys però amb el doble de pressupost de la primera entrega. No mata. Per passar l’estona i potser ni això.
El 1994 van fer una recaptació de 250 milions de dòlars havent invertit tan sols 17. Aquest cop han estat 35 milions i de segur que la recaptació no en serà el doble. El guió té una bona estructura però el ritme còmic decau en el moment que les bromes són massa suades. Els directors d’ambdues produccions, els germans Farrelly (Bobby Farrelly i Peter Farrelly), se’n van encarregar del guió de la primera, que tenia una mica més de suc, tot i tampoc ser un film sublim, però més que acceptable. Aquest cop li han encarregat a Sean Anders i diríem que no se n’ha acabat de sortir.
L’argument explica la història en bucle de bromes exagerades en el temps i en el contingut, que contenen bromes més petites, la majoria suades com ja he dit, dels amics Lloyd i Harry. Òbviament la seva estupidesa es manté tot i que hagin passat vint anys. I és aquesta que els porta a buscar un ronyó pel Harry. Tot comença que en Harry decideix anar a visitar a Lloyd a l’hospital psiquiàtric on porta internat en estat de “coma” des que va ser rebutjat per la Mary. Lloyd es desperta de cop del “coma” quan Harry li explica el seu problema de salut i es llancen els dos de caps a la carretera per fer camí cap al trasplant. Harry ho prova amb els seus pares, però és adoptat; ho prova amb la filla de la seva ex-novia de l’institut (pensant-se que també és seva) , però no ho és. Viatgen per Estats Units fins a trepitjar un dels congressos més importants del món que reuneix grans ments i científics, i en aquesta edició, un parell de tontos.
L’equip com ja s’ha dit s’encapçala amb Peter y Bobby Farrelly (“There’s Something About Mary” – 1998) que últimament no l’encerten massa i potser aquesta proposta tan summament comercial els torni a col·locar bé, en certa manera, en la indústria cinematogràfica. A nivell de repartiment tenim Jim Carrey (Lloyd) que és un actor que té un savoir faire brutal però en cintes com aquestes l’únic que se’n pot esperar és que algú, si us plau, li torni a oferir un projecte com “The Truman Show” – 1998. Jeff Daniels (Harry), un actor amb una carrera més discreta tot i que no para de treballar i que ha estat premiat amb un Emmy 2013. És un “tonto” molt diferent però igualment dóna joc aportant contrast a la tant completa complexitat expressiva de Lloyd. El cast el completen Laurie Holden (“The Walking Dead”), Kathleen Turner, Brady Bluhm i Steve Tom (“Modern Family” o “How I Met Your Mother”). Ni els primers ni els últims et fan explotar el riure. Tan sols et dibuixen un somriure.
Al sofà, un dissabte a la tarda, et pot entretenir. Al cinema, hi fan coses més interessants, boniques i fins i tot més entretingudes que aquesta. Surts amb un somriure a la boca però t’ha avorrit.
Envía una resposta