Diplomacia
6Valoració

Volker Schlöndorff proposa una reflexió particular sobre l’immens poder de l’astúcia i l’eloqüència des d’una òptica sòbria i gens irònica que ens recorda que encara hi ha vida més enllà de Tarantino i les seves hordes d’imitadors (els autèntics maleïts bastards). De passada, fa bones les paraules del poeta Lewis Hyde, que deia sobre la ironia que “si se’n fa un ús reiterat, es converteix en la veu del presoner que acaba estimant la seva cel·la”.

Som a ple estiu i a París i és el 1944. Ja se sent la remor dels carros de combat aliats i, a l’hotel Meurice, l’implacable general nazi Dietrich Von Choltitz (Niels Arestrup) ha rebut l’ordre d’esmicolar la ciutat abans no canviï de mans. Només ha de fer detonar els explosius que han estat ubicats de forma estratègica sota els edificis i estructures més emblemàtics de la capital francesa. Després, tot quedarà en runes.

Però és durant les hores prèvies a aquest fatídic desenllaç quan es produeix, a l’habitació que Von Choltitz fa servir de centre d’operacions, l’aparició sobtada i misteriosa de Raoul Nordling (André Dussollier). Armat amb res que no sigui el do de la paraula, aquest alt representant de la diplomàcia sueca mirarà d’evitar que la història canviï per sempre.

“Diplomacia” és una interessant adaptació teatral que mira de ser quelcom més que teatre filmat i reïx, però queda lluny del “combat de boxa ple de suspens” que prometia el propi Schlöndorff durant la presentació de l’obra a l’última Berlinale. D’entrada, l’intent de catalogar d’intrigant una història el final de la qual és conegut fins i tot pel més llec dels historiadors podria semblar temerari en el millor dels casos. Però inclús si esquivem aquesta qüestió en defensa del poder de la transparència cinematogràfica, només ens cal recordar l’extraordinària “Paris brûle-t-il?” (1966) de René Clément –que descriu el mateix episodi històric des de l’èpica narrativa i amb un inesgotable elenc d’actors i actrius de primer ordre– per adonar-nos que “Diplomacia” no aspira a tallar l’alè a l’espectador.

Diplomacia

Schlöndorff encercla de bell nou un dels seus temes predilectes –les relacions de poder– però deixa aquí de banda la grandiositat (i potser també certes dosis de complexitat) que va caracteritzar les seves millors pel·lícules, com la meravellosa adaptació, el 1979, d’ “El timbal de llauna” de Günter Grass. “Diplomacia” és molt més que un refinat exercici d’estil o un xoc interpretatiu de dos sexagenaris en plena forma, però peca d’excessiva pulcritud tècnica, d’un guió en ocasions previsible i d’una voluntat potser massa evident de transmetre un missatge amb majúscules que sembla que ja hem sentit abans.

Amb tot, seria injust no celebrar la indubtable honestedat amb què l’autor ha afrontat i afronta encara ara, cinc dècades després del seu debut, cadascuna de les seves obres. Schlöndorff encarna aquell elenc de directors, cada cop més arraconat, el compromís dels quals ens obliga a seguir escoltant tot allò que els quedi per explicar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies