Després de l’èxit de La Família Irreal, la gent de Minoria Absoluta s’ha posat les piles i, aprofitant l’èxit del ja mític programa de televisió i la conjuntura del procés i la consulta del 9N, han presentat al Poliorama Polònia, El Musical.
Per fer-ho, l’equip de guionistes habituals del programa (Toni Soler, Pau Escribano, Jaume Buixó, Júlia Cot i Joan Rufas) ha comptat amb la col•laboració de Jordi Galcerán al guió i Xavier Ricart a la direcció.
Partint de la cimera convocada pel President Mas (Bruno Oro) a l’Hotel Nacional amb motiu de l’anàlisi dels resultats de la convocatòria del 9N i del disseny del futur proper de Catalunya, assistirem a un vodevil de dimensions gegantines, plegat de personatges, equívocs i embolics on els números musicals divertidíssims acompanyaran el retrat i la sàtira als que ens tenen acostumats els de Polònia.
Vuit actors (Bruno Oro, Queco Novell, Ivan Labanda, Mireia Portas, Xavi Serrano, Agnès Busquets, David Olivares i Anna Bertran) donen vida a més de 15 personatges de la vida política i cultural del país, en una comèdia d’embolics esbojarrada que funciona molt bé tant pel guió com pels actors, i que aconsegueix gran ritme i dinamisme durant les gairebé dues hores que dura l’espectacle.
L’escenografia que representa l’Hotel Nacional (i també el balcó de la Generalitat, o el passadís de les afores on s’apareixen els expresidents) està molt ben aconseguida i es mou quasi tant com les entrades i sortides (i canvis de personatge i per tant de vestuari i caracterització) dels seus personatges. Tot és dinàmic a Polònia, El Musical i ha estat una agradable sorpresa perquè a mi em feia una mica de por que l’adaptació de televisió a escena es convertís en una mera successió d’esquetxos i números musicals sense gaire connexió. Però no, malgrat l’estructura del programa que coneixem es manté en gran part, i a vegades les escenes són veritables duels entre dos personatges, Polònia, El Musical construeix una història que malgrat la seva bogeria i embolicamenta manté el dinamisme i la unitat al llarg de la funció.
L’únic aspecte negatiu van ser els problemes de so que van tenir lloc com a mínim el dia que jo vaig assistir (el 9 de novembre, simbolisme total), i que feia que a vegades no se sentís a algun actor o justament al contrari, que de cop un micro o un altaveu sonés manifestament més alt que la resta. Suposo que aquestes qüestions merament tècniques seran resoltes sense més complicació en properes representacions.
Un espectacle, doncs, apte per a tots els públics (sempre que els agradi riure’s de la pròpia identitat), però que, a jutjar per la canalla que tenia a la filera de davant, és potser una mica massa llarg pel jovent.
La resta de personal, posem per sobre dels 15 anys, vam riure i gaudir força.
Es pot veure a: Teatre Poliorama
Text: Jordi Galcerán
Intèrprets: Bruno Oro, Queco Novell, Agnès Busquets, Mireia Portas, Ivan Labanda, Xavi Serrano, Anna Bertran i David Olivares
Hacer Comentario