Sonata de Otoño

2014-11-10

5Valoració

Sonata de Otoño (Höstsonaten) es va estrenar al cinema el 1978 dirigida per Ingmar Bergman, i posteriorment se n’han fet moltes versions teatrals arreu. Ara arriba al Teatre Lliure la versió que Veronese ja va estrenar a Argentina amb gran èxit, fent lupa als sentiments més profunds entre la mare i la filla d’aquesta història.

Charlotte (Cristina Banegas) és una reconeguda pianista que es retroba amb la seva filla Eva (Maria Onetto) després de set anys de no veure’s. El retrobament té lloc a casa d’Eva i el seu marit Viktor (Luis Ziembrowski), un pastor protestant amb qui es va casar en segones núpcies i amb el qual ha arribat a una espècie de rutina vital estabilitzadora. Charlotte es retroba no només amb la seva filla Eva sinó també amb la seva altra filla Helena (Natacha Cordova), afectada per una malaltia degenerativa que la fa depenent i que ara és l’ocupació principal d’Eva.

La proposta aborda el tema de la relació transgeneracional des del treball de l’emoció actoral. La relació entre una mare que no estima les seves filles i que alimenta la seva felicitat a partir de la infelicitat de les mateixes. L’actriu Banegas no acaba de connectar realment amb l’espectador, crea la il•lusió del personatge però la veritat de l’actriu que interpreta la seva filla en escena l’acaba eclipsant i fa que es desequilibri el treball.

L’escenografia és senzilla y funcional: un menjador de casa amb un sofà, una taula i unes cadires. I un piano al qual no se li veu el teclat i que s’usa com a disparador. Eva també toca el piano i un dels múltiples trampolins emocionals serà quan la seva mare corregeixi la seva actuació improvisada a casa. Tot està construït per a l’explosió final entre Charlotte i Eva. Es tracta d’un camí de rajoles inestables des de l’inici, que posaran a prova els nervis d’Eva que acabarà en una aferrissada discussió amb la seva mare i la fugida d’aquesta de la llar familiar.

No he vist cap altre Veronese, però la veritat és que la marca del director m’havia creat una expectativa que no s’ha acomplert. El treball des de la veritat emocional es veu sustentat en gran mesura per una molt bona interpretació per part de Maria Onetto, que interpreta una Eva de cap a peus, literalment, amb una tímida però incessant inquietud corporal que s’inicia en els seus membres inferiors i que fricciona amb la seva aparent calma i felicitat pel retrobament. Aquesta és la major virtut de la proposta, al meu parer. Una proposta que ha estat acollida avui a la sala per un públic en part argentí que ha corejat els Brava al final de l’espectacle. N’he sentit algun psicoanalitzant els personatges. És un tòpic, però no podem desestimar el què es pot fer en un divan amb els personatges de Bergman. Crec que resulta més interessant el treball des de la fredor i la inquietud que des de l’explosió emocional, en aquest cas.

Veronese aborda un espectacle destil•lat de la proposta d’Ingmar Bergman i el treballa des d’un altre lloc totalment diferent al què ho feia el suec. És possible que els textos de Txhèkov que ha treballat Veronese i que tanta fama li han donat a Catalunya hagin estat el punt àlgid d’aquest tipus de treball minuciós i acurat de les emocions i l’ara amb l’actor. Aquesta obra no destaca per ser una pedra preciosa, tot i que un es queda amb la sensació d’haver vist un bon treball actoral per part de l’actriu protagonista, Onetto, correctament acompanyada per la resta de l’elenc, però amb una proposta que no aporta gaire sentit extra al que ja sabíem sobre el tema.