“En un racó del bosc, entre petons i esgarrapades, sembla que la Lluna és atacada per la seva parella. L’únic que ho ha vist és en Llorenç, que fa temps que la persegueix en secret. Amagat darrere d’un arbre, contempla l’escena i fuig corrents quan veu com la nit es precipita. Esbufegant, arriba al seu cotxe i, perdut pels nervis, en un mal revolt té un accident. A partir d’aquí les vides de tots els personatges faran un tomb de manera irreversible, de tal manera que les identitats es barrejaran i ja serà impossible saber qui és qui.”
La Sala Beckett ens rep disposada a quatre bandes i coberta de les fulles seques i la boira que la tardor ha fet caure sobre el bosc de paraules creat per Marc Artigau: un sil•logisme -explica l’autor- de l’ànima humana. Tot i crear algunes imatges veritablement formidables, la dramatúrgia a vegades sent la necessitat de recaure més en els fets argumentals que en el propi poder del llenguatge per evocar imatges.
Aleix Fauró, al capdavant de la Cia. La Virgueria aposta de nou per un llenguatge visual que combina els codis de la interpretació tradicional amb la poesia del moviment, que en aquesta ocasió no només intervé durant les transicions (com en el cas del seu últim muntatge, també estrenat a la Sala Beckett: “El Pes del Plom”) sinó també en paral•lel a les escenes convencionals. Arbres dibuixa formes i ombres amb els cossos de Norbert Martínez (Llorenç), Isis Martín (Lluna) i Carmela Poch (Alba), a vegades abstractes, a vegades concretes, que acompanyen un text particularment adient per aquest mecanisme de direcció.
Al joc que proposa Artigau, entre ficció i realitat, atzar i destí, símbol i veritat, Fauró hi suma noves capes que l’insuflen de possibilitat. La presència de la música és discreta però punyent; i el disseny d’il•luminació és eficaç en la seva simplicitat.
L’escenografia combina de forma funcional i estètica els símbols del bosc amb elements domèstics (com un sofà, un escriptori, una taula de cafè, una petita biblioteca) que permeten els actors transitar els múltiples espais que habiten els seus personatges.
Arbres no és una obra per aquells espectadors que busquin una història tancada; es tracta d’un joc de possibilitats on es convida al nostre cervell a participar en la creació del conte, a ordenar les peces; on se’ns parla de nosaltres mateixos i dels arbres que atapeeixen el bosc de la nostra ànima.
Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Marc Artigau
Intèrprets: Norbert Martínez, Isis Martín i Carmela Poch
Envía una resposta