El zoo de cristal
7Valoració

Quan vaig proposar cobrir aquest espectacle sabia que m’estava enfrontant a un autor que m’emociona de forma obligada. Se suposa que una crítica teatral ha de ser objectiva però confesso que serà complicat aconseguir-ho. Li tinc un gran amor i respecte a Tennessee Williams i, de la mateixa manera, espero que els que escenifiquin les seves peces també li tinguin.

El Zoo de Vidre és una comèdia de records. És l’obra més autobiogràfica de l’autor i només per això s’hauria de veure. Tom Wingfield treballa en una botiga de sabates per mantenir a la seva mare Amanda i a la seva germana Laura, la qual posseeix un defecte físic- és així com es refereixen a ell en l’obra- perquè coixeja d’una cama. Lluny de complir els seus somnis, el nostre germà gran haurà d’exercir de pare a causa de l’abandonament del seu de forma inesperada. El cap de família transitarà entre el passat i el present per explicar-nos la seva història, exposada a la seva manera, mentre la seva mare s’obsessionarà per trobar un marit a la Laura.

Puc perdonar que la proposta sigui extremadament naturalista sense seguir les pautes hiperrealistes de l’autor, puc permetre que hi hagi un sofà excessivament elegant en una casa en la qual se suposa que escassegen els diners, que el personatge de Laura dormi en una habitació quan hauria de dormir en aquest suposat sofà-llit inexistent a escena…Però, com diria el meu personatge preferit de Tennessee, “Va implorar el meu perdó. Però hi ha coses que són imperdonables”. La “ñoñeria” no es pot perdonar. No sé com expressar-ho però em va semblar que els actors estaven connectats esporàdicament. Quan no ho estaven, apareixia la “ñoñería” en ells i crec que si Williams descobrís la interpretació “ñoña” de les seves obres es llençaria al mateix Mississippí. Xop! I ara que ja m’he mullat bastant, els diré que excloc a la Silvia Marsó dels dictàmens anteriors. Em va semblar que l’actriu anava guanyant força al llarg de la funció. Em va agradar molt com enviava al seu fill a la lluna. Fixin-se quan vagin…

El Zoo de Cristal Teatro Fernán Gómez

He de confessar que adoro els moments en els quals els personatges somien desperts. Amanda toca l’histriònic però acaba aportant una infinita tendresa. És una dona forta, valenta i hàbil. La Silvia Marsó ho sap prou bé i així ho mostra en escena. D’altra banda, Laura Wingfield té un petit i íntim univers paral•lel amb les seves figuretes de vidre. Em va encantar el moment en el qual Pilar Gil descriu a la seva figureta preferida davant del seu estimat.

Si sóc sincera, no sé si aportava veritat o no l’actor que encarnava a Tom Wingfield però té un monòleg final que és un regal i que mereix ser escoltat. Jo ja no el mirava quan ho interpretava, les llàgrimes em brollaven però pot ser que fos per la connexió que tinc amb Tennessee Williams.


Es pot veure a: Teatro Fernán Gómez
Text: Tennessee Williams
Intèrprets: Silvia Marsó, Carlos García Cortazar, Alejandro Arestegui, Pilar Gil.


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies