Robert A. Heinlein va ser el primer autor nomenat Gran Mestre de la Ciència-Ficció, un dels Big Three del gènere al costat d’Asimov i Arthur C. Clarke, i també un dels que es van dedicar a establir una definició del què considerava la ciència-ficció pura. Deia Heinlein que la ciència-ficció no és una via per escapar a la realitat, sinó que el seu propòsit és el d’explorar les possibilitats que romanen per descobrir en el futur de la nostra raça i explorar-les, sovint amb un valor terapèutic, plantejant un problema humà creat o afectat per noves condicions.
No son poques les pel·lícules que en plena era de revolució audiovisual abracen aquest esperit de la ciència ficció, tot i que estem més que acostumats a veure’n de fantàstica, súper heroica, d’acció i fins i tot de terror, on l’element d’escapar a la realitat entretenint prima per sobre els altres. Però per la seva novena pel·lícula, Christopher Nolan ha decidit posar-se als comandaments d’una nau per explorar les possibilitats d’aquella definició estricta que proclamaven els degans del gènere al paper aprofitant els recursos de la tecnologia del cine.
Explicar de què va ”Interstellar” no és complicat, però per una banda és desaconsellable, ja que estem davant d’un d’aquells films als quals és millor apropar-s’hi amb cero predisposicions, idees preconcebudes o detalls coneguts de més. I d’altra banda és complexe per la gran quantitat de temes que s’hi aborden i que més val que et vagin arribant assegut a la sala de cine. Diré doncs només, seguint la definició de Heinlein que aquí la humanitat es troba enfrontada a unes noves condicions (tot i que no estranyes en quan tenen referents històrics ben identificables). Aquí en forma d’una terra moribunda, assolada per terribles onades de pols, amb el subministre d’aliments en perill i un sistema que ha obligat a redefinir els rols de les persones, l’home es veurà obligat a explorar les seves opcions per perpetuar la raça humana.
Amb aquest material entre mans, Nolan (o Nolans si incloem a Jonathan com a copart en el guió) s’agafen a l’ambició i l’atreviment com a armes per exposar un dels seus refinats puzzles narratius, convertint el temps en una esfera i l’espai en un immens tapis on desplegar una gran varietat d’emocions humanes i dilemes filosofico-morals. Un atreviment que en línies generals no cau en la pretenciositat de voler adoctrinar ni donar més respostes que preguntes planteja. I que al final agradarà més o menys a l’espectador en funció del grau de connexió que cadascun estableixi amb els plantejaments que s’exposen. Si es va al cine amb aquest esperit i la pell oberta, les emocions de la pel.lícula poden calar molt fons perquè ataquen directament a tot el que ens defineix com a persones i com a raça.
En la forma, Nolan roda la seva epopeia humanista amb grandesa visual, no pas confosa amb bellesa. Forats negres i planetes prenen forma espectacular davant dels nostres ulls a la vegada que la terra i la promesa de l’espai es mostren en la seva dualitat, tant immensos com terribles. I ho fa amb una atrevida aposta també pel realisme i la base científica dins del terreny especulatiu en que ens fa navegar. El resultat és una recompensa per tots aquells que encara creiem que algunes pel.lícules paga la pena veure-les al cinema, i aquesta és una d’elles.
Per la banda sonora, Nolan i Hanz Zimmer s’allunyen d’èpiques musicals i opten per l’electrònica i els sons insistents i repetitius per reforçar sensacions en moments clau. Però sobretot, un ús corprenedor dels silencis que prenen l’aire de la trama apoderant-se d’escenes que molts haguessin omplert de fanfàrries i orquestres.
Els fans d’una ciència-ficció com a via d’escapament tenen més números per sentir-se decebuts. La part intel.lectual i el drama troben el seu equilibri, però Nolan opta per reprimir-se a l’hora de plantejar les escenes d’acció com a mer entreteniment o amb esperit de cine d’aventures. “Interstellar” conté escenes d’acció, sí, però fins i tot aquestes estan al servei de l’objectiu del film. Entre aquestes i un bon ús de les el·lipsis, un metratge de 165 minuts que pot semblar exagerat sobre el paper, encara deixa la sensació d’haver pogut ser molt més extens.
En el disseny dels personatges, Nolan, a qui en el passat s’ha acusat de poca capacitat de traç en els caracters femenins de les seves pel.lícules, aquí comença a redimir-se, no només comptant amb dues grans actrius com Anne Hathaway i Jessica Chastain sino cedint-los a elles les claus de volta que fan avançar aquesta història. Això sense obviar el protagonisme de Matthew McConaughey de qui ara ja no ens sorprèn la seva capacitat de registre, ni un dels imprescindibles de Nolan: Michael Caine.
Ha aconseguit Nolan portar aquella definició de Heinlein a la forma d’un blockbuster? Una altra constant en les seves pel.lícules és com utilitza alguns dels diàlegs dels seus personatges per parlar directament a l’espectador. Aquí McConaughey proclama “som exploradors, i aquesta és la nostra nau”. Amb tot el que aquesta afirmació comporta d’atreviment i destí incert, certament, Nolan és un explorador, i “Interstellar” és la seva nau.
Envía una resposta