Interstellar: En contra
5Valoració

En una escena memorable de la magnífica sèrie televisiva “Frasier”, el protagonista adverteix al seu pare que només tornarà a veure una pel·lícula d’acció si aquest s’encarrega de dur els dos cavalls que caldran per arrossegar-lo fins la sala de cinema. Però si ens referim als films de Christopher Nolan, no cal ser el refinadíssim doctor Crane per abandonar la butaca amb el desig irrefrenable d’empassar-se el proper cicle de cinema hongarès de la filmoteca. A “Interestellar”, el gec d’estímuls i la complexitat narrativa són tan excessius, que el més aconsellable és anar a veure l’obra amb un desfibril·lador portàtil i acompanyats d’un expert en física gravitacional.

La pel·lícula, que en el seu gruix trasllada l’acció a l’espai exterior i en el si d’una expedició a la recerca d’un planeta habitable on poder donar continuïtat a l’espècie humana, ens situa inicialment en un planeta Terra condemnat a l’extinció a causa dels errors comesos per l’home. Ja és gairebé impossible conrear-hi la terra i les constants tempestes de pols hi impedeixen l’activitat més rutinària.

Aquest plantejament, prou atractiu malgrat la manca d’originalitat, degenera ràpidament en un desgavell estructural que no amaga el desig per part del director de separar amb un tall net allò que veritablement li interessa –la imatge-acció en un sentit pur– de tot el que sembla fer-li nosa –és a dir, el tema en el seu conjunt, la complexitat dels personatges, els conflictes morals que se’ls presenten, etc… I durant una primera hora esquizofrènica, Nolan reuneix tot allò el que l’espectador necessita per posar-se en situació i ofereix a partir d’aquell moment una bateria interminable d’imatges d’una bellesa del tot infecunda –allò tan característic de la ciència ficció cinematogràfica contemporània.

Interstellar

De manera expressa i en ocasions matusserament desmesurada, l’ambiciós director també opta per incorporar elements que evoquen les grans pel·lícules del gènere, però en aquest cas aconsegueix recordar-nos que l’ús de música clàssica o la inclusió de tonalitats neutres per representar indiscernibles paisatges estèrils no computen com a homenatges seriosos a Kubrick, Tarkovsky i companyia, sinó com a meres al·lusions del tot gratuïtes i impersonals.

Sense ser memorable, la interpretació dels oscaritzats Matthew McConaughey i Anne Hathaway és prou digne, però és evident que la seva presència respon a motius comercials i resulta tan innecessària com la d’un Matt Damon a qui se’l veu més desorientat que al personatge a qui dóna vida –un astronauta perdut en una galàxia remota.

Interstellar

A “Interestellar”, Nolan segueix fidel a un principi fonamental de la seva filmografia –retre’s tribut a sí mateix– i aconsegueix que l’ostentosa “Origen” (“Inception”, 2010) sembli, en comparació, un modest exercici visual de llum i color. Però cal ser justos: sobre l’espectacularitat del que mostra la pantalla en algunes de les seqüències del film, probablement només calgui dir que no s’havia vist mai res d’igual.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies