20.000 dies són els que Nick Cave porta sobre la Terra, un personatge estrany i enigmàtic, creatiu, adorat per legions de hipsters però tot un misteri indesxifrable per la resta de mortals. Després de portar anys treballant amb ell, els realitzadors Iain Forsyth i Jane Pollard s’han decidit a elaborar un biopic que aporti llum sobre la figura de l’australià.
“20.000 días en la Tierra” portava ja una exitosa carrera per festivals de tot el món quan arribava la setmana passada a la sessió de clausura del In-Edit. Amb totes les entrades venudes, hi havia una gran expectació per ficar-se en la ment i els processos creatius de Nick Cave, i a la sortida de la sala no podríem haver quedat més satisfets.
Aprofitant aquesta peculiar onomàstica, Forsyth i Pollard es dediquen a acompanyar l’artista a la taula on escriu, a l’estudi de gravació, a l’escenari, a la butaca on es sotmet a un qüestionari de tints psicoanalistes, al bany on s’afaita, a casa d’un amic, al sofà on menja pizza i mira la tele amb els seus fills… No són un seguit lineal de moments del seu dia a dia, sinó més aviat anècdotes de la seva rutina que resulten clau per configurar el què sorgeix per sobre d’aquesta rutina: la seva manera de ser i el seu art.
I així va construint un retrat biogràfic que no es dedica a consagrar Nick Cave sobre un altar, sinó que està fet des d’una sincera humanitat. Humanitat que es dedica més a retratar a una persona creativa que a una estrella a l´ús. Aquest no és un documental sobre la fama, la pressió dels fans i concerts en grans estadis. És un retrat conscient de que no té una persona i un personatge lineal davant la càmera, així que treballa sobre poesies, metàfores i reflexions que determinen el resultat creatiu que surt de la ment i el cor de Cave. Així està estructurat el fil narratiu de “20.000 días en la Tierra”, ens va presentant la persona i les seves circumstàncies per després veure com tot esclata en la seva música i les seves lletres, i aquestes adquireixen tot el sentit després d’haver estat testimonis del seu origen.
“20.000 días en la Tierra” també sap trobar el punt en unes imatges entre fosques i poètiques que s’adeqüen al to del film i les reflexions del protagonista. Lliçons apreses, dubtes existencials, pèrdues i troballes, dolors patits i esperances somiades, prenen forma cinematogràfica en acurats plans que poden anar d’una caòtica sala de creació a una immensa platja sota la llum de la lluna.
A la sortida del cine, Nick Cave et pot seguir semblant un bitxo raro amb el que no connectes, a qui segueixes sense entendre, però a qui de ben segur coneixes molt millor.
Envía una resposta