6 és el número clau de “Blue Lips”. Explica 6 històries de 6 persones de la mà de 6 directors en 6 localitzacions entre Amèrica i Espanya, una de les quals esdevé el lloc on trobar-se: Pamplona en època de festa de San Fermín. És un encaix de 6 vides fet d’una forma molt quotidiana/realista, tot i que alhora dóna la sensació una mica desordenada. Un drama que relata simplement la vida i que val la pena de viure’l.
Sanfermines, l’escenari de festa, vida i llum és idoni pel contrast de tot plegat. Deixa desenvolupar el dramatisme de cada línia de vida dels 6 personatges sense caure en un tòpic “dramón”. Tot i això, les escenes són un clixé, però en format molt sincer –sort. Bàsicament són les més intenses que un pot viure: infidelitat, proposta de casament, fracàs professional, deixar el niu dels pares, la mort, la vellesa, la malaltia… La intensitat carrega força, emocionalment parlant, a l’espectador, i durant una bona part de la pel·lícula. Llavors, el final, cau el món als peus. Toca les fibres més fines de la vida humana. Potser és la intensitat dels temes que es toquen, que no pertanyen únicament a una vida sinó a 6, i aguantar 6 intenses vides alhora, sobrecarrega a qualsevol.
El punt comú doncs és Pamplona, però provenen de Matera, Los Ángeles, Oahu, Río de Janeiro, Buenos Aires i d’alguna ciutat d’Espanya mateix. Tots 6 hi assisteixen per motius diferents que els causa cert maldecap. I serà aquest lloc, que encara ser sorollós, els deixarà l’espai de reflexió propi i que també els encreuarà. Aquestes connexions són jugades de forma molt relativa, causal i quotidiana, fet que és d’agrair, perquè com ja s’ha comentat, tenen una base de clixé camuflat. Doncs cada un dels 6 protagonistes interpretats pels 6 actors: Simone Castano, Mariana Cordero, Keona Cross, Avi Rothman, Malena Sánchez i Dudu Azevedo són dirigits per un dels 6 directors: Antonello Novellino, Nacho Ruipérez, Nobu Shima, Daniela De Carlo, Julieta Lima i Gustavo Lipsztein, excepte la co-direcció en moments que els seus personatges coincideixen a la ciutat festiva. Aquests 6 directors són 6 joves que es van conèixer estudiant a LA el 2001 per esdevenir 6 cineastes i que han decidit reunir-se des d’on estava cada un situat, i partint d’això, cuinar un llargmetratge.
La pel·lícula emociona i et condueix fàcilment, no et perds i hi ha un parell de bombons: dues escenes que són brutals, tant tècnicament com interpretativament (Malena Sánchez és una nova promesa com actriu del setè art). Hi ha de tot –són 6 que dirigeixen– plans més bruts i alguns de finíssims i nets, immillorables. Ara, la fotografia (Robert Christopher Webb) està molt cuidada, igualment la banda sonora, on destaquem les composicions de She’sophi que es complementa amb populars que no podien faltar com la cançó “Uno de enero dos de febrero”.
“Blue Lips” ja ha passat per alguns festivals i ja ha estat premiada en alguns d’aquests, així que queda dit: val la pena viure-la.
Envía una resposta