321 días en Michigan
6Valoració

Antonio (Chico García) ha d’ingressar a la presó per un delicte financer. Per tal d’amagar la seva estança, explica als amics i companys de feina que ha agafat una excedència i que marxa a Michigan a fer un màster, creant un bloc des del qual anirà explicant la seva falsa absència i estança a la ciutat americana. Però a la presó no hi ha accés a internet i per mantenir la seva mentida, Antonio depèn dels seus còmplices a l’exterior i quan aquests el deixen de costat, s’haurà de buscar la vida.

És inevitable comparar “321 días en Michigan” amb un precedent de tan èxit al cinema espanyol com “Celda 211” (Daniel Monzón, 2009). Però res a veure la proposta d’Enrique Garcia amb la de Daniel Monzón. Cal dir que García ha col•laborat en els darrers anys amb el Centre Penitenciari d’Alhaurin de la Torre, impartint tallers de cinema i gravant el documental “Libertad a través del arte” i el curt “Tr3s razones”, per als quals va comptar amb la col•laboració dels interns. Aquest coneixement tant proper es palpa de seguida a la pel•lícula.

Enrique García fuig de tot sensacionalisme gratuït, optant per un tractament molt “humà” dels seus personatges. No ens ensenya “presos” ni delinqüents, sinó que ens presenta a “persones”, cadascú amb un drama ben particular. Així, dins de la presó coneixerem a Carmona (Hector Medina), un delinqüent amb qui el protagonista establirà una relació “mercantil” i que es preocupa perquè el seu fill no segueixi la seva estela; Lamis (Virginia Muñoz), una antigua coneguda de les nits d’Antonio que no accepta el pas del temps; Juani (Salva Reina), el seu company de cel•la que amb les seves incurables addiccions es pren l’estança a la garjola amb sentit de l’humor i finalment Sara (Virginia DeMorata), una presa amb qui establirà una relació més enllà de l’amistat.

321 días en Michigan” és una aproximació realista al drama de la vida a la presó, a la quotidianitat de les persones que hi romanen i a la solidaritat espontània que sorgeix quan no queda res a l’altra banda. Podríem pensar que amb els temps que corren, aquesta humanització excessiva dels personatges i la empatia que ens proposa el director, és gairebé obscena… però m’inclino més a pensar que la seva proposta no deixa de ser un cant a la reinserció.

Tot i que la pel•lícula té cert regust a “telefilm” de sobretaula, el resultat és força correcte i les interpretacions són ajustades, tot i que algun personatge cau en certs estereotips. Una bon proposta que a més a més es va endur dos guardons al darrer Festival de Màlaga.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies