Loreak
7.9Valoració

Arriba als cinemes “Loreak”, flors en euskera, el segon llargmetratge dels directors bascos Jon Garaño i Jose Mari Goenaga rodada íntegrament en basc i ambientada a Guipúscoa.

Ane (Nagore Aranburu), una dona avançada en els quaranta, surt de la consulta del metge amb la notícia que els seus malestars no eren més que la prèvia de la seva imminent menopausa. “Tan jove?” , pregunta en una reflexió en veu alta que sembla albirar la nova etapa que s’obre i d’alguna cosa que es perd, que es marceix.

No obstant això un succés li donarà un nou gir a la seva vida: un missatger li porta un ram de flors a casa; anònim, sense targeta. A partir de llavors totes les setmanes, el mateix dia i a la mateixa hora es repetirà el ritual. Les flors en el centre de la història, les flors en el centre de la imatge setmana després de setmana i les flors en el centre ara de la vida d’Ane. Un punt de color, de llum, d’incògnita, de vida en definitiva en la nova etapa que està vivint. Amb senzillesa, sense grans girs, aconsegueix transmetre la imatge el nou canvi en Ane: el somriure recuperat, la nova mirada cap als quals l’envolten preguntant-se qui d’aquells amb els que es creua cada dia li regala cada setmana una picada d’ullet d’afecte i admiració en forma de flors. Una mirada optimista, confiada, poètica fins i tot front el recel i desconfiança realista del seu marit. I no obstant això, com diu el cartell promocional del film, “només són flors”

Flors que entreteixeixen històries i que es traslladen a altres personatges ocupant també el centre de la vida de Lurdes (Itziar Ituño) i de Tere (Itziar Aizpuru) per diferents motius. Història de tres dones on inevitable pensar, en aquest cas, en el pes tradicional de la dona en la societat basca.

Loreak

“Loreak” és també una història del pas del temps, del cicle vital, de conflictes i desamors, de relacions que es marceixen; de la vida que marceix en cada canvi d’etapa; de preguntes, d’incògnites, de noves il·lusions, de ferides sense cicatritzar com aquestes ferides que cal fer a la tija de les flors amb un ganivet perquè xuclin aigua i tinguin vida, com dirà un dels personatges; en definitiva, una història de l’ànima humana. I no obstant això “només són flors”.

En aparença, a la vista de l’espectador, els mateixos escenari, seqüències quotidianes de cada dia: la casa, el treball, el paisatge…tot això amb prou feines immutable, i no obstant això, “Loreak”, flors, com a símbol de la vida que flueix per sota de la pell dels personatges. I no obstant això “només són flors”.

Destaca en la pel·lícula la sensibilitat amb la qual es narra la història, la senzillesa, la poesia fins i tot i que, no obstant això, aconsegueix aprofundir en aspectes de l’ànima humana sense necessitat d’expressar grans turments emocionals ni exagerats salts argumentals. Recolzat en el seu llenguatge narratiu per un gran treball de la música, no gaire present al llarg del film però envoltant i revelador, quan apareix, de les emocions que mostren els personatges. Encara que no obstant això “només són flors”.

En definitiva, una bonica història explicada de forma bella.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X